Arribats a aquest moment del conte que vivim hi ha poques certeses de cara el 27-S, però es poden afirmar algunes coses indubtables:
La primera és que el procés sobiranista està marcant l’agenda política catalana i estatal.
La segona, que la dinàmica del procés, empentada per la societat civil, ha obligat finalment a totes les forces polítiques a posicionar-se sense embuts i amb claredat.
La tercera, que hem arribat a un punt en què a Catalunya –tret d’alguns partits polítics- ningú no creu possible la tercera via federalista o confederalista perquè mai no hi haurà al parlament espanyol una majoria amb voluntat de concedir ni un gram de sobirania al poble català.
La quarta, que no entra en el cap de ningú que a partir del 27-S pugui sortir un govern de la Generalitat no sobiranista amb la suma de tots els partits unionistes, Podem-etc-etc, PSC, Unió, Ciutadans i PP.
La cinquena, que a menys de tres mesos de les eleccions els principals actors polítics independentistes comencen a confluir cap a la unitat d’acció, malgrat que els termes finals d’aquesta confluència no estan encara gens clars.
La sisena, que durant aquests darrers set mesos, davant el lamentable espectacle –olla de grills i punyetes mesquines- dels principals defensors del somni, molts catalans han deixat de creure que pogués fer-se realitat i s’ho han repensat.
I la setena. Per tant, la feina d’aquí fins el 27-S és la de raonar aquest somni perquè tornin a creure que pot esdevenir real. No es tracta tant de crear il·lusió, com d’explicar, amb fet i paraules, perquè i com és bo i possible.
