A menys de tres mesos de les eleccions del proper 27 de setembre, vivim aquest període preelectoral amb una intensitat i emoció especials. Segurament molta gent pensa que aquestes eleccions, com totes, són “coses de polítics”, però res més lluny de la realitat. Els ciutadans de Catalunya que portem diversos anys treballant en mil iniciatives per poder votar sobre la independència del nostre país, ho vivim com el nostre dia D, el nostre moment zero. Per fi podrem votar SI o NO a la independència. Encara que haguéssim preferit un referèndum en condicions, es clar! Però el 27 de setembre votarem!, i estremeix pensar que si guanya el SI a la independència es desencadenarà un procés constituent d’un nou país, un procés que ens permetrà canviar-ho tot, un procés que necessitarà de la participació de tots.
De vegades penso que immersos en l’activisme per aconseguir votar no som del tot conscients del que se’ns ve damunt el dia després. Una vegada aconseguit, si és el cas, el mandat democràtic que legitimarà l’ inici d’un procés constituent, haurem d’assumir el repte major que una societat pot tenir: dissenyar les normes i institucions amb les quals governar-se. No em digueu que no sona bé! El somni de tota persona que viu compromesa amb el canvi de la societat en la qual viu. El somni de tots els que en 15M del 2011 estàvem a les places reclamant un canvi del sistema. Una oportunitat que en aquell moment reclamàvem pensant que era dificilíssim d’aconseguir i que, ves per on!, a Catalunya ja l’acariciem amb la punta dels dits.
Per això estic convençuda que el procés d’independència de Catalunya serà l’enveja de tot activista social. Tots els que en la resta de l’estat espanyol i també els de altres països treballen per aconseguir una societat millor podran observar com evoluciona el nostre procés constituent: les seves oportunitats i riscos, els seus encerts i errors, els seus avanços, els seus mecanismes de decisió democràtica, la seva capacitat de disseny institucional, etc. I perdoneu la xuleria, però estic convençuda que el nostre procés serà l’enveja de tothom, no perquè ho fem especialment bé, que espero que sí, sinó perquè tindrem la sort de poder fer-ho. Quantes societats, quants ciutadans tenen la sort de poder decidir-ho tot en un nou país mitjançant un procés democràtic i pacífic?
A mi el que més em va agradar i em va il·lusionar del 15M era aquesta indignació que, per fi!, era reacció activa d’una ciutadania que estava desconcertada i bloquejada davant la crisi econòmica i social. Aquest “ja n’hi ha prou!” que era la primera sortida de l’estat d’indiferència i d’impotència del que s’aprofiten algunes organitzacions polítiques i institucions per actuar impunement contra els drets dels ciutadans. De fet quan alguns criticaven que els de el 15M molt protestar, però poc proposar i, per tant, pronosticaven que tindria poc efecte en el canvi social, jo pensava: “el pas de tants ciutadans de la indiferència a la indignació i a l’activisme tindrà efecte segur, i un efecte i impacte major i més profund del que molts creuen”. La gent exigia “millor democràcia i major justícia social” i estava disposada a lluitar per aconseguir-ho, l’efecte transformador estava garantit!
Una altra de les experiències interessants que vaig viure en les meves hores d’activitats i assemblees a la Plaça de Catalunya de Barcelona era veure com es feien debats en els quals participaven persones de diferents grups. Persones que estaven implicades en lluites molt diferents, unes altres que fins al moment no havien participat en cap, unes altres que mai s’havien assegut en la mateixa reunió o assemblea perquè es consideraven en lluites diferents o fins i tot enemigues o adversàries. I en aquests debats creixia la consciència que totes les lluites són la mateixa lluita, i que el canvi només es genera si som capaços de sumar, solidaritzar-nos, cooperar. Sempre des del respecte a la idiosincràsia i a la potència particular de cada lluita, de cada organització, de cada col·lectiu. I a més els que érem membres d’organitzacions d’aquestes de les quals dèiem “no ens representen” (partits, sindicats, organitzacions professionals,…) consolidàvem el nostre convenciment que les organitzacions de la democràcia representativa que tenim necessitaven una reforma profunda i urgent si volíem tenir alguna utilitat en aquesta lluita social.
Al maig de 2011 jo encara no havia descobert la potència democràtica i transformadora de la reivindicació independentista que ja començava a consolidar-se i a créixer, però de la qual jo em sentia només espectadora. Interessada i interrogada, però espectadora. Va ser en la manifestació de l’11 de setembre de 2012, en un ambient alhora festiu i indignat, un ambient que em va recordar al de la Plaça de Catalunya, quan vaig adonar-me’n de la connexió entre la mobilització independentista i la mobilització social. El Passeig de Gràcia estava a rebentar de gent que volia un nou país i ho volia amb llibertat política i també amb més justícia social i millor democràcia. Ciutadans i ciutadanes diversos, grups i organitzacions de tot tipus, disposats a lluitar per un futur diferent per a la seva societat, mil lluites unides en una mateixa lluita. Transversalitat, pluralitat i alhora projecte i lluita compartida. Allí vaig començar a ensumar que això de la independència podia ser més interessant del que havia cregut fins al moment.
En els mesos següents, ja amb aquest interrogant obert, vaig anar comprovant que molts dels qui estaven en les diverses lluites socials eren també activistes pro independència. Començava a intuir que el procés constituent que reivindicàvem en el 15M tenia una oportunitat única de realització en el procés d’independència. La potència democràtica i transformadora que té la construcció d’un nou país és massa temptadora per als ciutadans convençuts que s’han de canviar d’arrel les institucions polítiques i l’organització social, com per deixar-la passar.
I per si faltava alguna cosa, la mobilització independentista ha estat un revulsiu, ha provocat un canvi de la meva visió dels processos de transformació social. He començat a creure de debò que la ciutadania organitzada té potència suficient per marcar l’agenda política, per generar canvis en la societat i també forçar-los en les institucions per difícil que sembli. Tinc el convenciment que molts dels ciutadans que defensen la independència van consolidar la consciència que era possible marcar l’agenda política des d’a baix, des del carrer, en la seva experiència del 15M. I també estic convençuda que la capacitat de reivindicació ciutadana a Catalunya deu la seva força especial a l’experiència col·lectiva de defensa dels seus drets acumulada durant segles. Una defensa mantinguda heroicament en la situació precària, políticament parlant, en la qual han viscut pel fet de ser durant tant temps una nació sense Estat.
I aquesta és la raó principal per la qual considero una sort viure aquest moment a Catalunya i poder participar en el procés d’independència. Crec que la ciutadania organitzada està demostrant que es pot lluitar per objectius polítics des de la mobilització reivindicativa radicalment democràtica i pacífica. Que es pot aconseguir que els polítics, els partits, les institucions, donin resposta a les peticions i hagin d’incorporar els objectius que es reclamen des de la ciutadania.
I si aconseguim la majoria necessària per iniciar el procés d’independència, tindrem la millor oportunitat imaginable per construir, des de la participació ciutadana, un país amb unes estructures polítiques que garanteixin major radicalitat democràtica i major justícia social. Una oportunitat que no podem deixar passar! i que estic segura que provocarà l’enveja de molts, enveja de la sana!
