La immortalitat, ser immortal, un altre gran somni de la humanitat des del principi dels temps i que ha fet somiar a moltes i molts com a mi el meu estimat Sean Connery a “Els Immortals”. A mi sempre m’ha cridat l’atenció des de ben petit i en veure la pel·lícula a la meva adolescència encara més. Però si t’hi pares a pensar hi ha més inconvenients que avantatges i si ara venen i em proposen ser immortal, què faig? Anem a analitzar la situació.
Primer. De moment tots nosaltres en som d’immortals fins que no es demostri ho contrari. De fet no ens hem mort encara mai i per tant, de moment, no està demostrat que ens haguem de morir i la nostra immortalitat “momentània” va endavant. Ara que si fem cas de la pel·lícula els immortals no poden tenir fills, per tant aquells que en tenim, i quatre en el meu cas, estem més que descartats de la immortalitat sembla ser.
Segon. Si sóc immortal demanaria que en la oferta també hi siguin tots els meus éssers estimats perquè res hi ha més trist que perdre’n algun i una immortalitat donaria per perdre’ns bastants, diríem. Així que millor ho som tots i endavant! PS: això si, també se’m passen pel cap situacions familiars que millor la vida breu dels insectes que una immortalitat!
Tercer. I a quina edat comença la meva immortalitat? Fan plans especials? Ofertes d’estiu estil sigues immortal des dels 20 anys a preu dels 50? Perquè està clar que potser ara a la cinquantena ja fan tard amb la proposta, de fet millor ara que amb vuitanta clar però millor cap als trenta, no? Ens haurien de passar un test i que cadascú tries l’edat que vol se li apliqui a la seva immortalitat. Perquè quin avorriment una immortalitat essent sempre un infant i quin pal si és als 17 i mai pots tenir certs avantatges que et dona la majoria d’edat.
Quart. Perquè aquest és un altre dubte existencial, els anys van comptant igual? Perquè a la pel·lícula la vellesa i la malaltia no els afectava, només podien morir decapitats. Per això millor escollir una edat que estàs en plenes facultats i no començar a envellir a partir d’aquell moment, això si, deu arribar un moment que flipes amb les espelmes i deus tenir ben contents fent-te regals als de les assegurances de vida que deuen xalar molt, donat el cas, si mai et mores.
Cinquè. Si ets immortal no cal que mengis? No et pots dessagnar mai? Les ferides es curen soles? Si no et decapiten, clar… I per no parlar de la superpoblació mundial, imagineu un món amb un nombre de persones immortals que sempre hi són i segons qui siguin, ai! Penseu que fos immortal aquell veí que no us cau bé o aquell amic o amiga que sempre explica la mateixa història i ni t’escolta quan parles perquè ja està pendent de trobar el moment per col·locar, de nou, la seva història… Quina immortalitat més llarga i mai més ben dit, es faria ben llarga i pesada, tant que potser al final votaries i tot per tornar a instaurar la guillotina…
Definitivament no sé si valdria la pena ser immortal, passat un temps ben avorrit seria perquè no gaudiríem del moment, del present, de la sort que tenim de viure perquè la vida hauria deixat de ser transcendent, no li donaríem importància, no donaríem valor a tot el que representa poder estar viu.
Li deixo la immortalitat pel meu adorat Connery, llàstima que ja hagi quedat demostrat que ell no ho era i que no n’ha tret profit d’allò de “només en pot quedar un”.
