“Estuve unos instantes con las alas quietas,
perdido en laberintos del no sé, tal vez…
Sobre una nube de esas como de acuarela,
Me hacía esas respuestas que no se deben hacer,
bastó ese breve tiempo de darse una tregua…”
En la frenètica consecució d’instants no ens hem adonat i ja va ser ahir.
Fotogrames d’infinites presses, amalgames de sentiments, tristors, esperançes, rancúnies o alegries desbordades, inesgotable deliri en viure intensament la vida com es pugui.
Perquè sempre anem de pressa? Perquè fins i tot en temps d’esbarjo semblem tenir innombrables activitats a cumplir?
La feina, la família, les obligacions del nostre dia a dia, la necessitat d’arribar a tot arreu fan que el nostre temps lliure es delimiti o sigui tan pobre que sovint potser tenim la sensació d’anhelar alguna cosa més.
En aquest món que volta i volta sense aturar-se ni un moment hem de ser nosaltres els que fixem la mirada al que no vam reparar el dia anterior.
Amb aquesta actitud somiem aturar el temps i poder així, prendre consciència de proximitat i llunyania, desitjos, realitats i utopies per lluitar. En aquesta oda a la pausa ens retrobem amb l’èsser més infinit i valuós que tenim a la vora… nosaltres mateixos.
En aquesta societat que ens ha tocat viure el triomfador i líder és l’àgil, l’inquiet i impacient per emprendre iniciatives i decisions, el dominador de les xarxes socials, el viatger, l’aclaparador amb les amistats i el que obté benefici material immediat.
Ens oblidem del feble, del pacient, del bondadós, del reflexiu…submergir-nos en el nostre jo vulnerable i fràgil, dubtós o perdedor ens fa humans però ens agrada més emmirallar-nos a través de les rutilants llumetes de l’èxit i el triomf, de la desmesurada anarquia d’infinits vaivens laborals, personals, familiars o decisions a prendre.
Tenim els ulls ben oberts de costat a costat però no veiem el que succeeix en realitat a la vora, un antagonisme difícil de comprendre per l’exacerbat atabalament a que som sotmesos. Aquest repòs necessari i curador per reparar ferides que no ens haviem adonat hi eren en el nostre cor, aquesta serenitat del tot reconfortant que ens dóna ales per continuar.
L’agitació constant ens delimita retrobar-nos i saber on dirigir la nostra voluntat i els nostres desitjos, lluny per un moment del degoteix constant d’afirmacions categòriques, fonaments de com, què i quan transformar els nostres sentiments i ser presoner del temps dels altres.
Oda a la pausa, a la reflexió i a la contemplació…tan desairada en els nostres temps.
