“Ha estat un desastre!” Va afirmar a la seva amiga per telèfon. “Serem una d’aquelles parelles que se separa després de vacances”. Va afegir-hi.
Les vacances eren l’última oportunitat i no va sortir bé. Feia temps que discutien, segons ells, s’enfadaven per ximpleries. Deien que tenien problemes de comunicació, però volien arreglar-ho. Deien que havien de parlar més les coses. Deien que quan hi havia alguna cosa que no els agradés s’ho dirien. Que es parlarien bé.
Tots dos tenien moltes expectatives. Tots dos, dintre del seu cap, va imaginar-se unes vacances cordials, agradables i felices, però no van tenir en compte que la felicitat no és igual per a tothom.
Creien que havien de parlar, però de manera més o menys conscient, quan deien que volien parlar, el que passava és que volien que l’altre veies les coses de la mateixa manera.
Tots dos reclamaven a l’altre més temps i més dedicació que amb la feina del dia a dia no tenien, però no van adonar-se que quan hi ha més temps per estar junts, també hi ha més temps per discutir junts.
Van començar les vacances amb molta comunicació, però, no es comunicaven, només parlaven i demanaven el que volien. Educadament, A va demanar a B una estona cada dia després de sopar per parlar de com havia anat el dia i, com que s’havien d’esforçar! B va accedir, però després de sopar estava mort de son i, per més esforços que feia no estava receptiu, perquè a B el que li agradava era llevar-se d’hora i passejar pel camí de ronda quan la calor encara no era excessiu i, molt cordialment, va expressar-li a A el que li agradava, però, els romàntics passejos matinals que tenia B dins del seu cap, no van tenir res de romàntics, perquè A es llavava per complaure a B, però amb son i sense gents de gana de passejar.
Van fer una llista coses que s’havien d’arreglar i un dels primers temes era la intimitat. Van proposar-se dedicar cada dia una estona a estar junts, com que un era matiner i l’altre noctàmbul, van acordar destinar una estona cada migdia després de dinar. Per A la intimitat era carícies i abraçades, però per B tenia més a veure amb un encontre sexual més apassionat. B acariciava, però perquè A ho volia i A accedia a tenir sexe perquè B ho havia demanat, però esforç sense ganes mai no va bé. Al cap de pocs dies, tots dos se sentien frustrats.
Seguien amb la idea de la comunicació i es van comunicar les seves frustracions, la primera setmana bé, però de mica en mica, com cap dels dos se sentia bé, va començar a haver-hi les primeres mostres de “no m’ho estic passant bé” però com s’havia de dir tot, van tornar a la llista on van apuntar tot el que els molestava. “Tu fas cara d’avorrit quan parlem als vespres” “tu no escoltes el que t’explico quan sortim a passejar al matí” “tu no acaricies com jo vull” “tu no vols tenir sexe”.
Van recordar que a teràpia de parella els havien explicat que no han de dir tu sinó que han de parlar amb primera persona i dir, “jo sento que no m’escoltes” “jo no em sento acariciat” “jo no em sento desitjat” “etc.” i van continuar parlant, però va durar poc, perquè quan un deia “jo no em sento escoltat” l’altre preguntava “per què?” i la resposta era “perquè tu fas cara d’avorrit” i així amb tots els punts de la llista.
Total, que a la tercera setmana van tornar a discutir per ximpleries, perquè estaven tan frustrats que les coses més simples com la marca de xampú que cal comprar eren un drama.
En el fons, no tenien un problema de comunicació tenien el problema de “tu no ets com jo vull que siguis” Si ho haguessin plantejat diferent potser haurien trobat els punts d’acord que buscaven.
El dubte és que quan trobin una altra parella, l’altra parella serà diferent, però si ells continuen igual, si no accepten les diferències, repetiran el mateix error amb una altra persona, per molt que vulguin parlar-ho.
