Amigues, amics,
Avui és Sant Josep i acabo el dia una mica cansat; per aquest motiu seré breu. Només un tema:
Per als lleronins i amics de la comarca del Vallès Oriental, dissabte passat van obrir-se les portes de la remodelació del parcs del Falgar i la Verneda a la riera de Llerona, riu Congost. Algunes persones s’han interessat per aquest nou espai i uns m’han preguntat si responia a un cop preelectoral. D’altres per saber quina era l’opinió del poble. Jo no soc de cap partit polític i l’electoralisme me’l miro des de fora. No votaré en funció de les obres i inauguracions que s’hagin fet en aquest període. Tinc prou, o no, experiència i em miro la política amb interès, però també amb un cert escepticisme. Sempre voto i votaré, però sovint se’m fa difícil la tria, com ho serà aquesta vegada. L’única vegada que vaig votar convençut va ser la de Junts pel Sí. Ara ja me l’han esguerrada, queda la CUP. Sí, la CUP; són molt més coherents en temes clau i no s’arruguen fàcilment.
Tornant al tema inicial. El projecte del Falgar ve de l’any 2003, en plena bogeria de la bombolla immobiliària. A les Franqueses, municipi al qual pertany Llerona, hi havia alguns espais molt llaminers per a fer-hi construccions immobiliàries i obres faraòniques. No s’ho van pensar gaire; a la zona del Falgar i Verneda de la riera hi havia grans espais on s’hi podien fer moltes coses i no se’ls va ocórrer res més que fer-hi un llac artificial per on la gent s’hi podria passejar en barqueta, fer pícnic i gaudir de l’ombra d’un bosc de ribera. Hi havia favorables i detractors al projecte. Va arribar la crisi i, com que els números del projecte estaven fets de qualsevol manera, tot va quedar paralitzat. Van començar unes obres que van quedar a mig fer, es van ofegar els arbres de ribera abocant-hi ciment al damunt. Allí on hi havien de passejar les barquetes hi va quedar una bassa de plàstic blau que de lluny ja feia mal a la vista i tot un munt de runa. El bunyol estava servit i no hi havia fons per esmenar-ho, ni menys per reconvertir-lo en quelcom racional, ecològic, sostenible i d’una certa bellesa i utilitat pública.
Al cap d’uns anys la crisi va donar algun respir i, sobretot, van sorgir idees assenyades, sense presses i amb recursos de la Unió Europea, a través de la Xarxa Natura 2000. Els fons europeus són finalistes i han de ser emprats sota normatives mediambientals molt estrictes, i amb la supervisió de experts molt qualificats. Si no recordo malament, les obres del nou projecte van començar el 2016/17 i han conclòs aquest mes de març. Jo, de lluny, només havia vist desaparèixer aquella monstruosa taca de plàstic blau feridor. Quan dissabte vaig donar-hi el primer tomb em vaig quedar meravellat del que vaig veure. Aquells camins entre arbres i llacs connectats, tot amb un sentit de futur, perquè allí tot està preparat perquè s’hi desenvolupin especies vegetals i animals autòctons. Serà un gran parc natural, perquè s’hi ha d’anar desenvolupant la vegetació, on els lleronins, franquesins i veïns dels pobles de la rodalia podran gaudir d’una bellesa i d’uns espais d’oci en un ambient plàcid i natural. Ara, cal saber-ho conservar entre tots, amb bona gestió i civisme.
A primers d’aquest segle XXI tot semblava que podria anar pel pedregar. Dessota l’església preromànica de Santa Maria de Llerona es van deixar fer unes modernes construccions que no lliguen gens amb les de l’església declarada Monument Arquitectònic i Artístic Nacional i espatllen un dels paisatges més representatius de Llerona. Els seus habitants no en tenen cap culpa, en tot cas en són responsables aquells que van requalificar en el seu dia aquells camps de belles oliveres, els que van quedar ofegats dins la bombolla immobiliària. El bunyol del Falgar s’ha convertit en una meravella. L’església roman amagada per un “progrés” mal entès.
Anem fent passes endavant i enrere. Qui les faci endavant i ben fetes, sobreviurà. El qui no ho faci així, sucumbirà. De la contaminació i destrucció cal passar, i ràpidament, a la neteja i el progrés sostenible que ens puguin garantir una supervivència digna.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
