Després de molts anys de lluitar i de passar per folls i radicals, hem aconseguit que Convergència s’avoqués decididament a aconseguir per Catalunya, un estat.
Després de no menys temps, hem aconseguit que ERC abandonés la idea de governar a qualsevol preu, i sempre sense Convergència. Després de molts anys també, tenim una esquerra radical i independentista sòlida i amb cara i ulls. Alguns dels seus dirigents mereixen ja, algun monument, i agraïments perquè sense ells no seríem on som, i per tant, les següents línies no van cap a ells.
Després doncs d’aconseguir això i de posar-los a rengle i en un escenari favorable, i servir-los regalat i sense preu la gran victòria, no se’ls acudeix res més que començar a desbarrar i a barallar-se per un paraigües únic o un únic paraigües, sense saber que no plovia, i que a fora hi ha un gran sol esperant-los; i varem haver d’aguantar totes les baralles de pati d’escola, i tots els aduladors i militants encegats justificant una o altra cosa i les inútils tuitades habituals. I ara, muts a la gàbia, han acceptat el 27S, com haguessin acceptat el paraigües aquell, o aquella llista si els seus dirigents els hi hagués vingut de gust de fer-ho així.
I tenim el 27S. Unes eleccions autonòmiques per trencar amb l’autonomia. Imaginem que les coses van bé, i guanyen els partits que estant per trencar i construir el nou estat català; la mateixa nit es posaran d’acord per celebrar-ho? Com ho contem això? Per vots, per escons? Ens estarem tirant els plats pel cap per arreplegar-nos els vots els uns als altres durant la campanya? I finalment, els partits faran la campanya per convèncer els ciutadans que un estat independent és la millor fórmula, o per contra, que un estat independent però on governin ells i no els altres, serà la millor fórmula? Aquesta darrera, és la perversitat d’aquestes eleccions; perquè aquest nou país s’ha de fer de zero i entre tots i a partir de zero. I encara més, deixaran com fins ara, en mans de la societat civil aquesta responsabilitat…?
Mentrestant, els membres no partidistes, desorientats i fatigats de la darrera batalla, desactivats i sense recursos, haurem de reprendre la davantera, haurem de tornar a encendre el foc, un de sol, per escalfar i per veure-hi de nit, quan el nostres petits focs de cada casa ens facin confondre.
Ningú parla de la gent a qui ens hagués agradat que la independència no vingués de la mà de cap partit concret. Ningú sap quin resultat hagués tingut, cap enquesta, cap ho pot preveure. Per mi, no només hagués sumat sinó que hagués multiplicat, però això, malauradament, ja no ho veurem.
Segurament la simplicitat és el més difícil d’aconseguir en les estructures, alhora que la manera més segura i la que permet crear i ampliar a partir de zero un nou espai. No ens construim una casa amb habitacions petites i separades, millor un espai gran, per compartir i créixer.
No vull la independència per cobrar la pensió, ni per jugar a futbol, ni per ser més ric o més pobre, ni més d’esquerres ni més de dretes, ni perquè pugui anar fins a Puigcerdà sense cues ni autopistes, ni per posar a la presó els corruptes, ni per escriure millors articles, tot això amics, us ho prometen de fa anys qualsevol dels partits que malauradament hem anat votant, i un de nou que treu el nas i de quina manera…Jo em pensava que volíem i volem la independència per dignitat i perquè era la única manera que aquest país tindria de passar de resistir a existir. Res més.
