De l’ofici
L’estat del camp, tant secundari (que ve de segona), el rival que no hi té res a perdre, l’estrès i la fatiga del combat que et deu quedar quan vens de batre en una setmana a l’Inter i al Madrid, van fer que Guardiola fes el que havia de fer: posar-se el France Football al seient, en aquell gest tant d’afeccionat futbolístic de grada descoberta per a evitar brutícia i humitats als pantalons per la banda on se seu, i entonar amb to d’himne el vesti la giubba, ja saben, el cant desesperat del pobre cornut d’en Canio que es troba que ha de fer el número de riure mentre l’Arlequin li invola Colombina, perquè la gente paga e rider vuole quà, però que més enllà de l’estricte argument, tant humà, tant banal per recorrent, més enllà del fet cornupiscent, sempre m’ha semblat una forma molt més lírica, molt més profonda i intimista de reivindicar allò més anglosaxó del show must go on, de la professionalitat, de l’ofici. Qui no tingui ofici que deixi de llegir i salti al darrer paràgraf, perquè pobret d’ell no entendrà res, i pobre de mi, no me’n sortiré de fer-li entendre.
Allò d’ahir només es podia enfocar com Guardiola el Gran ahir ho va enfocar, amb l’ofici de qui ha començat recollint pilotes i sap que partits com el d’ahir, només passen a la història si s’escau que siguin estrepitoses ensopegades; si no, tres punts i cap a casa i tota l’èpica que pot donar un inventari. Però cal jugar-los, rosegant, vencent més les dificultats internes que no pas les externes, repetint-se que aquesta és la missió encomanada, que qui es menja el tall bé ha de trobar-se els ossos, que no tot sempre és fàcil i bonic, que de vegades també el fàcil és menys vistós. En resum: tens ofici o no en tens, t’ho creus o no t’ho creus. La condició de guanyador també té molt de vocació. D’ofici.
Com fer-ho? No sense dificultat. I posant Marquez i Xigrinski a la defensa, Touré de volant central i Bojan de davanter centre, i esperant que els ensurts, que n’hi va haver, esperonessin els orgulls individuals per a suplir les mancances que alimentava l’estat d’ànim causat per tot allò que anomenàvem a la primera línia. I com que ni el gol d’Henry va servir per a elevar el to, van caldre els canvis. I amb Messi i Ibra va arribar, precisament, el gol i la tranquil·litat. I després el xiulet, i cap a casa. E ognun applaudira.
