De més verdes n’hem vist madurar
Es veu que els oracles del futbol espanyol han arrencat la màquina de fer remor de fons, i aquest cop és per fer córrer que els àrbitres ens afavoreixen. A mi no m’ha arribat, el remor, que jo asos i marques poc que ni me’ls miro ni per la tapa. Però el tal Pérez Borrul si que els deu seguir, entre Proust i Montaigne, i ha vingut a demostrar que àrbitre ve d’arbitrari i que ell no escombra a favor del millor equip de la història… pitant-li en contra. Pitjor: fent nosa. I a fe de Déu que se n’ha sortit. Més de 40.000 soferts espectadors ho han pogut veure en directe mentre la humitat de la pluja fina d’una nit d’hivern que havien robat a les seves famílies refredava les emocions fins a punts propers a la congelació. Res de nou a la nostra història, l’àrbitre juga el seu partit i sovint és contrari. Un arbitratge catastròfic només el pot superar un equipàs obrant un miracle. I avui no hem estat un equipàs, i la quota de miracles aquesta nit estava copada pel de la manifestació del do de la ubiqüitat dels Reis d’Orient, per bé que Alves gairebé l’assoleix.
Ja podia sortir el Barça endollat des del primer minut, ja podia Milito retrobar-se després de la llarga convalescència, ja podia el sobredit ubicu Alves esgotar-se pujant i baixant, lluitant fins l’impossible, ja podia Marquez fer la millor, més potent i col·locada de les passades sobre Ibra, que controlant-la i autopassant-se-la amb el pit i suprenat la sortida del porter marqués d’una canonada creuada el gol de l’empat, un gol d’aquells que queden gravats a la retina… la taciturna, casposa, trotona (recorden els vells radioadictes allò del “trote cochinero” de l’enyorat Butano?) la glaucomatosa visió que del futbol ens ha arbitrat, ha fumut enlaire tota possibilitat no ja d’èpica, si no de pura equanimitat al marcador.
I el contrari, un Sevilla ordenat i treballador, que no s’ha arrugat en cap moment, i que ha sabut aprofitar que el pobre Xigri juga poc, i que en Bojan quan no té el dia és que no el té (i que, ai, de vegades em sembla que delapeñeja una mica…), que fer sortir en Xavi servís pel que sol servir en Xavi (per a fixar la tendència) i que aquella d’en Messi no ha entrat.
Mala peça al teler. Patacada important: els haurem de guanyar de més de 2 a la tornada… però de a pitjors garites hem fet guàrdies i ens en hem sortit. Sursum corda, que venen els Reis!
