Massa sovint, usuaris i internautes caiem a la temptació de quedar-nos al titular simplista -i sovint interessat- en funció del mitjà i públic a qui va destinat. Per entendre’ns, la parròquia a qui acontenar. Fixeu-vos que la polèmica del passat dijous, per qui l’hagueu seguit, sobre la modificació de la Llei de Política Lingüística al Parlament de Catalunya, amb un acord de PSC, ERC, Junts i En Comú Podem, té múltiples lectures als mitjans.
Vilaweb titulava, el mateix dijous: “ERC, Junts, PSC i Comuns pacten reconèixer per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola.” Hores més tard, Nació Digital destaca una última hora: “Junts congela l’acord per la immersió i demana més consens després de les crítiques independentistes.” I l’endemà, divendres, a El Mundo: “El PSC y Podemos pactan con los separatistas una modificación legal para seguir arrinconando al castellano en la escuela.”
Obrir tuiter divendres passat era una càrrega només comparable a córrer una marató sense haver dormit la nit abans. De debò que faríem bé tots plegats a tancar una estona les xarxes, llegir més i airejar-nos -deixant de banda els bons usos que poden tenir les xarxes, esclar-.
El català a l’escola? Ara i sempre. I no, la proposició de llei aprovada no arracona la immersió lingüística ni un mil·límetre, de fet blinda i reforça el català allà on cal. I el més important: assegura que no sigui un tribunal sinó la comunitat educativa qui decideixi sobre si cal reforçar més o menys la presència de la nostra llengua, el català, a les aules.
