El Museu de Montserrat posseeix una interessant col·lecció d’arqueologia del món antic. Entre les troballes fetes a l’Orient Bíblic podem observar unes peces de ceràmica del segle I dC. amb inscripcions de la Legio Fretensis. Aquesta legió romana, sota el suprem comandament de Vespasià i Titus, va sufocar la primera guerra judeo-romana, també coneguda com La Gran Revolta, entre els anys 66 i 73.
Israel, com a nació, ha considerat que el destí religiós ha estat, moltes vegades, lligat a les seves pretensions nacionals. Quan aquestes pretensions han quedat aixafades per poder dominants estrangers, Israel s’ha sentit en crisi extrema.
El segle I va ser un segle convuls. La dominació romana de la província de Iudaea, va provocar un aixecament popular que va acabar amb la destrucció del Temple de Jerusalem i la forçada diàspora jueva. En aquest moment de crisi extrema i de gran perill per a Israel es va desenvolupar l’apocalipsi siríaca de Baruc. Un llibre apocalíptic sobre el patiment i el futur del poble de Déu.
La Gran Revolta
La presència romana al territori d’Israel es remunta fins l’any 63 aC. quan Pompeu Magne es va establir a la zona per assegurar la província de Síria; la província de Iudaea apareix formalment durant la guerra civil que va enfrontar Pompeu i Cèsar (49-45aC.) i es establir el regnat herodià. Israel va ser un estat client de Roma fins que va passar a ser una província l’any 6.
Tot i que el judaisme va mantenir relativa independència religiosa, les tensions entre romans i jueus eren constants. Els abusos dels procuradors romans els identificaven amb petits cabdills autoritaris i repressors, moltes vegades associats a pràctiques corruptes. Aquestes pràctiques mantenien la província en un estat “endèmic” de desordres i revoltes.
A aquesta situació administrativa s’ha de sumar la percepció de perill teològic en la que es tenia la societat jueva davant el constant creixement de l’hel·lenisme en el seu territori. Les tensions administratives amb Roma i les tensions socials i religioses amb l’hel·lenisme van provocar l’aparició de grups revolucionaris radicals com els zelotes.
L’any 66 una espurna va encendre el foc. La guarnició romana de Cesarea, seu del procurador romà Gesi Florus, va permetre el saqueig del barri jueu. La reacció jueva no es va fer esperar i va abandonar la ciutat. A Jerusalem es van aturar les oracions en honor al Cèsar i el summe sacerdot va manar atacar la guarnició romana de la ciutat. Roma va contraatacar mobilitzant la XII legió Fulminata però aquesta va ser destruïda a Beth Horon.
Els anys 67 i 68, sota les ordres de Vespasià, Roma va acumular legions a la província, entre elles la Fretensis, i es va començar a aixafar la rebel·lió des de la Galilea i, per la línia de la costa fins reconquerir Cesarea i convertir-la en el quarter militar romà més important. Al seu torn, Simon Ber Giora, un dels líders de la revolta, convertia Joppa, l’actual Jaffa, en seu d’atacs marítims, i millorava les defenses de Jerusalem.
L’any 69 Vespasià va tornar a Roma per convertir-se en l’emperador i el seu fill Titus va liderar les tropes romanes que van aconseguir entrar a Jerusalem l’any 70. La defensa de la ciutat va ser heroica i desesperada. Els romans tenien la ciutat envoltada i crucificaven tothom qui en fugia. L’assalt final de la ciutat va ser iniciat durant l’estiu i quan els romans van aconseguir destruir les muralles; tots els habitants van ser cridats a la seva defensa, fins i tot les dones i els nens; els radicals zelotes s’encarregaven de la defensa del Temple i els Sicaris de la part noble de la ciutat. Els habitants de la ciutat, conscients de que el seu futur nacional i religiós estava sent posat a prova de manera crítica van lluitar fins les darreres conseqüències. El setge de la ciutat va acabar amb la destrucció de Jerusalem i del Temple. Roma va buidar-ne els tresors, sabent que destruint el Temple, decapitaven un poble sencer.
La revolta va seguir i la Fretensis va guanyar protagonisme. L’any 71, la X legió Fretensis va ser l’encarregada d’acabar definitivament amb destruint les places fortes i les fortaleses on resistien els darrers líders jueus. La darrera d’elles va ser Masada. Allà, l’any 73, i després d’haver construït una impressionant rampa d’accés amb el treball de més de 10.000 presoners jueus, els romans van descobrir com els últims resistents de la revolta s’havien suïcidat davant l’imminent atac romà. Iudaea capta.
Es creu que els derrotats havien vist minvar la seva població fins ben bé “la meitat” del seu total. Israel no només va perdre vides. Havia perdut Jerusalem i el Temple. La diàspora jueva que va seguir aquesta derrota marca un moment inesborrable en la consciència nacional i religiosa del poble. El judaisme s’ha de desvincular d’una terra que ja no li pertany i en la que no hi té res, ni tan sols un Temple. Al judaisme només li queda la Llei.
Legio Fretensis
La Xa legió va participar activament en la sufocació de la revolta. Si bé durant els anys 67 i 68 va jugar un paper secundari assegurant l’aquarterament de Cesarea Maritima va aconseguir conquerir fortaleses com Gamla i l’Herodium. També va destruir Qumran.
Durant el setge de Jerusalem es va establir a la Muntanya de les Oliveres, a l’est de la ciutat. Durant la batalla va destacar per l’ús de la maquinària bèl·lica.
Finalment i després de protagonitzar l’assalt a Masada, la Fretensis es va aquarterar a Aelia Capitolina, la nova Jerusalem romana, esdevenint la única legió present a la província per assegurar-ne la pau.
