Cap sorpresa davant l’aparició de la crida del Barça a ser “solidaris” amb la tragèdia de Qatar. “Solidaritat” és la gran paraula. Equivocada, naturalment. La solidaritat sempre comporta un grau o altre de reciprocitat. I aquesta reciprocitat és impossible quan es tracta d’ajudar els qui ho necessitin. El qui ho necessita no està en condicions de ser recíproc. No pot. Diumenge hi hagué un cop més aquest espectacle televisat de la “solidaritat”. Maratons. Pell de gallina, però de vergonya. Poc respecte per als pobres o per als necessitats. “Solidaritat” mediàtica. Papanatisme ambiental i galopant. Cofoisme. Gran germà. Publicitat. Tranquil·litzador de consciències. Aquest món on vivim fa tot el possible per amagar, en canvi, la gran paraula, la paraula que ens salvaria. Caritat. Deu sonar massa cristià, no ho sé. Suposo que caritat és una paraula que deu sonar massa cristiana, o massa religiosa. No ho sé. A més, és clar, la caritat demana discreció, anonimat. Donar a canvi de res. Ni tan sols a canvi que se sàpiga que has estat tu que has organitzat el gran espectacle. Espectacle “solidari” del qual trauràs tot el partit que puguis. No. Hem de ser discrets. I ho sento, però una de les paraules que menys em crec de totes les paraules que ha imposat aquesta societat dominada pel relativisme és la paraula “solidaritat”. Sí que em crec, en canvi, la caritat de Càritas, per exemple. I d’altres organitzacions que treballen, i molt, sense afanys de reconeixement mediàtics de cap mena. Caritat, caritat és el mot. Amor, desinterès. Donar a canvi de res. Donar sense ésser vist. El forat on som, però, deu massa profund.
