Encara a l´UVI recuperant-nos de la negociació pel finançament de Catalunya, amb les seqüeles que estan per veure de la sentència de l’estatut, rebolcats en la darrere tramitació dels pressupostos, i en canvi en un enlluernador exercici de malabarisme polític el Sr. Duran i Convergència i Unió acaben de proposar un “pacto de estado”, ni més ni menys, al president espanyol de torn, senyor Rodríguez Zapatero.
Fins quan proposarem “pactos de estado” a l’estat del qual volem marxar?
El nacionalisme català hauria d’acudir a la intervenció de la política espanyola, només quan aquesta sigui una arma de combat i un eficaç instrument de pressió, salvant sempre la dignitat del nostre poble. Malauradament, però, cap minoria nacionalista al parlament d’Espanya no ha assajat mai una sistemàtica acció de desgast. Aquesta és la trista realitat.
No sé vostès què en pensen, però jo em pregunto, com podem anar parlant d’autodeterminació i de procés d’alliberament nacional mentre oferim “pactos de estado”? Jo no tinc resposta, per mi és un misteri absolut, còsmic. No entendré mai aquesta dèria pel pacte amb Espanya, és una cosa que em supera.
Algú que m’estimo molt recordava sovint un dels lemes orientadors de la política dels nacionalistes irlandesos: England´s difficulties are Ireland´s benefits. Doncs exactament igual: no seria millor aprofitar-se dels trontollaments i de l’esfondrada econòmica d’Espanya per avançar cap a la independència i no pas per consolidar la baluerna en la que ens trobem. Semblaria més lògic, no? O com esperem sortir de la gàbia, doncs? De pacte en pacte fins a la independència total?
Tot plegat em fa pensar que a Catalunya existeix no ja un independentisme sociològic sinó simplement un nacionalisme sentimental però poc conseqüent, que un dia vota sí a la independència i l’endemà torna a comprar La Vanguardia, per entendre’ns. Així, els asseguro que anem-nos-en reservant plaça a un balneari per a la tercera edat, que la independència ja la demanaran els nostres néts
