Últimament els activistes animalistes assalten les nostres granges. Alguns venen de molt lluny per complicar la vida als nostres ramaders. Un dia veiem un conglomerat de nens malcriats alliberant (és a dir, robant) el bestiar a un pagès del Vallès. Un altre dia, trobem una turista sonada intentant alliberar (és a dir, robar) les gallines a un venedor tunisià. Un altre dia, observem una gent molt estrafolària que desaprofita les gallines, els trenquen els ous i les separen dels galls perquè no siguin “violades” i, a sobre, ens diuen que menjar carn és feixista. Al poc temps, una banda organitzada entra a una granja de Vic, en roba els conills i ho penja a les xarxes socials.
Quan vam fracassar com a societat? Potser la caiguda del Mur (1989) va deixar un buit ideològic que va caldre omplir amb qualsevol pallassada. Potser el maig del 68 va animar un munt de joves a fer lluites estètiques ignorant les qüestions més transcendentals, és a dir, els drets laborals. Potser Gramsci —veient que els italians havien fracassat en la presa dels mitjans de producció— va alimentar la lluita per l’hegemonia cultural oblidant allò que el marxisme buscava: el control sobre el sistema de producció.
El gran mal de l’esquerra postmoderna pot tenir molts orígens però tots comparteixen conceptes com la derrota, perdre’s pel camí, sentir-se innecessari, incapaç, absurd i menystingut. El buit de les ideologies sòlides ha estat omplert amb supersticions líquides. Milers de nens i nenes benestants abracen la primera secta política que troben (animalisme, antiespecisme, dendrofília o veganisme) per tal de sentir-se bé amb si mateixos i trobar el seu lloc al món. Oblidar els pilars del passat (Déu, Pàtria o Classe Social) els fa caure en el parany del primer entabanador que els dedica una mica d’atenció.
I amb aquests tristos episodis observem el refinat control que exerceix el gran capital. La clau ha estat regalar a la postmodernitat tot un seguit de lluites que no afecten els temes sensibles —el mercat laboral, els salaris o el model productiu. Cal entretenir la gent amb focs d’artifici (Daniel Bernabé: “La Trampa de la diversidad” Ed. Akal). Les grans productores ens regalen sèries de TV on hi apareix un gai, un jove d’origen indi, una parella de lesbianes i una noia vegana. Ens parlen de tot allò que els determina (l’orientació sexual, la raça o l’alimentació) i riem una estona tot creient que aquestes polítiques identitàries són molt transcendentals. Ara bé, les productores ja se’n guardaran de realitzar sèries televisives on hi apareguin estudiants amb contractes laborals de porqueria, famílies dient que en una setmana seran desnonades o joves explotats laboralment per Òscar Camps i Proactiva Serveis Aquàtics SL. No qüestionarem el gran capital però, a canvi, Netflix ens farà anuncis contra el “menspreding” al transport públic. Tots contents.
Vol dir això que les lluites pels drets dels col·lectius no són importants? En absolut. Tota lluita contra una injustícia té sentit. Malgrat tot, no podem oblidar que els nostres drets emanen de la condició de ser ciutadans. La nostra identitat sexual, racial o alimentària no és una font de drets i deures. Hem arribat a un extrem on ens importa més com mengem que quant cobrem. Ens importa més amb qui ens enllitem que en quines condicions treballem. Quan Jordi Évole va fer un documental sobre escorxadors la gent s’escandalitzava per com es tractaven els porcs i, alhora, ignorava les pèssimes condicions laborals dels treballadors d’aquelles indústries càrniques.
Generació rere generació s’ha allunyat els nostres joves del món animal. La visió que tenen de les feres emana de Walt Disney; Babe, el porquet valent; el Rei Lleó; El llibre de la Selva o Peppa Pig. Obliden que els animals són els instruments que hem necessitat per prosperar: força tractora, aliment i protecció. Obliden, també, la preocupació que tenien les cases de pagès per allunyar les rates i tots els mals que portaven; per allunyar els llops i els perills que suposaven.
A aquests joves no els preocupen les dificultats que tenen els nostres ramaders per sobreviure. Són capaços d’esgarrifar-se al veure un gallina tancada en una caixa i, mentrestant, passar sense immutar-se davant d’un rodamon en una situació límit. Són capaços de jugar-se-la per treure els conills d’una granja (sense pensar com coi sobreviuran) i deixar ben oblidades a les seves àvies. Tota aquesta exòtica empatia amb els animals es converteix en indiferència vers el pagès que ha de mantenir la seva família. Tota aquesta radicalitat l’enfoquen cap als nostres petits productors però no contra les grans corporacions. Covardia i postureig.
En el passat vam combatre les forces obscurantistes de la superstició. Ara toca lluitar de nou contra aquestes noves sectes postmodernes que amenacen la tranquil·litat dels nostres ramaders. Contra l’endarreriment i el xamanisme, tolerància zero.
