Venim d’una tradició cultural en la que la “paraula” és central. La Paraula encarnada (Joan 1:14) ens proporciona el do de la veritat i de la salvació. La Paraula representa una base per a justificar les accions humanes: dit i fet, paraula d’honor, paraula donada. La Paraula ens defineix com a humans, ens lliga a referencies que van més enllà de nosaltres mateixos, ens transcendeix, ens humanitza.
Avui es viu una crisi de la paraula i del valor de la paraula. Les nostres societats estan instal·lades en un pluralisme extrem, en una polarització que fa difícil posar-se d’acord, o entendre el mateix davant els fets de la vida. Ens trobem en una crisi estructural, caracteritzada pel relativisme ètic , la globalització i la confusió. Sembla que tenir conviccions no es porti gaire, atès que tot depèn i es justificable. Així, si ni el sentit d’allò que ens passa el podem compartir es fa difícil donar un valor unívoc a la paraula. I per tant, el missatge que emet un emissor és entès –quan és entès- en massa ocasions de manera distorsionada pel receptor. Domina l’individualisme, el materialisme, i l’absència d’una cosmovisió afecta la mateixa comprensió de la veritat.
La paraula donada com a símbol de l’honor no té el pes d’altres èpoques, atesa la pèrdua d’instruments de control social. L’home sol dins la seva individualitat, s’ha cregut l’amo i senyor del seu present i del seu futur, i aleshores cal assegurar-li que compleixi la seva paraula, i en ocasions això esdevé impossible, com passa amb els xecs bancaris. Avui podem afirmar que la paraula està en crisi, i per tant cal escriure i garantir els compromisos, a banda de per seguretat jurídica, per la por a un incompliment sense control, per pura corrupció en definitiva.
La paraula com a element central de la comunicació humana ens permet marcar algunes característiques de la societat d’avui:
a) La comunicació tòxica, que afecta molts mitjans de comunicació.
b) La incomunicació, com a greu problema de la societat de masses
c) L’absència de comunicació, malgrat l’ús de paraules, és a dir, la suma de monòlegs
d) La dificultat d’estar en silenci.
e) El soroll.
f) La manipulació informativa
g) La gran importància de la llibertat d’expressió, a partir de fets veritables.
h) No confondre els fets amb les opinions.
i) La tensió entre la paraula i la imatge.
j) La xarrera, o sigui, molts paraules per a no dir res.
Els mitjans de comunicació “de masses” han posat l’accent en la vulgaritat, en la pèrdua de racionalitat, i han creat un “homo videns” (G. Sartori) de la vida pública, generant una confusió entre l’opinió pública i l’opinió publicada, entre informar i ésser líders d’audiència o de vendes. Entremig el perill de centrar la vida en la mediocritat de l’home-massa ha augmentat. I així, la vida cada vegada és més mediocre i confusa.
