Faria servir com a introducció, benvolgut company Grau, l’acudit de Moisès amb el pecat de luxúria sobre la diferencia entre la llei i la jurisprudència. Que si fa o no fa, llei i jurisprudència som com estratègia i tàctica o, si vols, com fi i mitjans. I no tot s’hi val. O almenys això crec. Tot i que, en aquest cas, aquest no és el problema. Tot seguit intento explicar-me.
Tens raó al 100% quan m’esmenes argumentant, ho resumeixo, que si els partits independentistes tenen estratègies comunes, les tàctiques poden ser puntualment diverses. I això és del tot cert. El problema, com de ben segur hauràs vist, és que habitualment, quan parlo dels convergents i de la independència, al menys jo (no sé els altres), nego la major. No dic pas que els convergents –o molts d’ells- no siguin independentistes. Afirmo, basant-me entre altres coses amb l’actitud d’en Quico i, bàsicament, amb la d’en Mas davant del nou 9N, que la prioritat dels convergents no és la independència.
La prioritat dels líders convergents de sempre -molts dels que hi porten més de 30 anys, no tots sortosament- és manar per poder, bàsicament, seguir alimentant les forces de l’IBEX català, representades per totes aquelles empreses que depenen del sector públic: deLa Caixa, del Grup Godó i de les principals concessionàries com Aigües o requeridores del BOE com Endesa, entre altres. I per això la tàctica de modular un discurs indepe, per mantenir l’electorat, però amb subterfugis estranys per fer que, en el fons, tot segueixi igual. I sempre a l’espera de que tots hi posem seny i tornem al nacionalisme del peix al cove que tants bons dies ens ha donat i que tants bons rèdits a aportat a la casta catalana.
Els tres grans partits independentistes tenen l’objectiu últim de la independència. Objectiu concorrent, Grau, com Churchill i Stalin, que tots dos volien acabar amb Hitler. Segur que tots tres partits volen la independència. I, ara per ara, dos d’ells també tenen alguna tàctica en comú amb Junts pel Sí. Però l’estratègia, no. Uns volen servir a la causa de la independència per damunt de tot. Per justícia, per dret, per necessitat. Els altres no, perquè la causa de la independència està subordinada a la de servir a la casta que els dona de menjar quan es jubilen. I Churchill, m’ho poses fàcil benvolgut Grau, va prometre sang, suor i llàgrimes. Altres prometeren un referèndum, que va acabar en una sonada festa major quan molts ja ho advertíem.
Deixem que en un proper article t’expliqui perquè la casta catalana s’equivoca de tàctica a llarg termini. Gracies, Grau, per polemitzar, i espero resposta!
