Yuval Noah Harari en «D’animals a deus» reflexiona entre altres temes fonamentals sobre el sentit de l’humor perquè és una capacitat única de l’ésser humà i ens diferència de la resta d’espècies. I aquest pensament fou inevitable després de vore al Teatro Marquina de Madrid «Más apellidos vascos», una obra de teatre que s’agafa a un fil ardent per trobar l’espurna entre una fotracada de tòpics que provoque una rialla als espectadors.
Fins aquí podria estar parlant de qualsevol comèdia sense més pretensions però aquesta, en particular, és la primera que he vist a Madrid en companyia de madrilenys. I per què és diferent? Doncs perquè a l’eixida em vaig adonar que ells interpretaven els tòpics d’una forma completament distinta a com ho feia jo. I tot i que resulte obvi per la fractura sociocultural que ens allunya no deixa de ser un fet que posa en evidència el gran abisme que separa una societat que mai s’ha preocupat per la integració i la convivència entre les cultures.
Les escenes tenien un component tan brutal de flaixbac i, a més a més, tan recurrent que en alguna ocasió semblaven inspirades en el cinema espanyol dels anys seixanta o setanta i, de fet, d’alguna forma ha estat com fer un viatge en el temps sense moure’s del present però paladejant aquelles dècades on aquests tòpics eren part de la vida quotidiana; la diferència, naturalment, la marca l’humor i la desdramatització d’algunes situacions que aleshores mai s’hagueren pogut produir pel context històric d’aquells anys.
El factor inesperat de l’obra fou el «moment català» quan, de sobte, es va encaixar una escena al fil dels nacionalismes on es va tractar amb certa gràcia la consulta catalana. Malgrat tot el més interessant fou la forma de presentar-la amb la presència en un mateix plànol de la bandera de Catalunya i la bandera d’Espanya però ben separades. Pot ser un desig? Pot ser el futur?.
