Durant les últimes setmanes s’han dit moltes coses sobre el procés independentista que viu Catalunya i no tinc clar que tot el que s’ha dit, sigui cert. Han sortit a la llum les velles rancúnies entre CiU i ERC i molts ens hem sentit decebuts ja que aquests partits, tots dos, han fet un ridícul espantós que la societat civil no es mereixia. No ens hem manifestat com ho hem fet ni hem dipositat tanta confiança amb Mas i Junqueras com perquè ara, a l’hora de la veritat, tot s’esfumi.
El passat dimecres 14 de gener, després d’una reunió de més de cinc hores, per fi hi va haver acord. És el que estàvem esperant des de fa setmanes i en comptes de celebrar-ho, encara n’hi ha alguns que posen tots els pals possibles a les rodes. Els últims dies els nervis de tots nosaltres estaven a flor de pell i el suflé del procés independentista cada dia disminuïa una mica més. Fins i tot, n’hi ha alguns que, després de les paraules d’Artur Mas, s’haurien de menjar amb patates tot el que han dit aquests dies. Bajanades pròpies dels partidistes que abans de donar la raó al president, són capaços de fer qualsevol cosa. I això serveix per tothom. També per els de CiU.
Artur Mas va començar la seva compareixença disculpant-se amb el poble per el ridícul que tots dos –ell també-, han fet aquestes últimes setmanes. Bravo. No tenia perquè fer-ho i tampoc tenia l’obligació. Ho podia haver passat per alt i cap de nosaltres s’hagués queixat perquè donem per fet que la paraula disculpa no està inclosa al diccionari dels polítics.
El 27 de setembre tots estem convocats per votar en unes eleccions anticipades que han de servir per saber què vol realment Catalunya. Tenen vuit mesos per fer-ho bé, per deixar de barallar-nos com si fóssim al pati de l’escola i per fer una campanya brillant que, siguem sincers, tots necessitem a dia d’avui. Això, l’acord, la convocatòria d’eleccions i el full de ruta a alguns sembla que tampoc els agrada. Dit sigui de pas, alguns ja parlen que el 2016 serà l’any de la independència. Ja saben quins resultats obtindrem el 27 de setembre? Realment creuen que actualment hi ha una majoria que vol la independència? Encara s’ha de veure.
No fa gaires dies molts van titllar a Artur Mas de partidista, de fer temps per tenir pànic a una sotragada a les eleccions i van dir d’ell el que no està escrit. Ara, quan ha fet just el que ells demanaven, tampoc els ha satisfet. Si no convoca eleccions, malament. Si les convoca, també malament. En què quedem? Qui sap, potser totes les crítiques que fem als polítics també ens les hauríem d’aplicar a nosaltres mateixos. La fe, normalment, mou muntanyes. Molt més que estripar-ho tot abans de començar. Afeblir a Artur Mas també és afeblir el procés.
Artur Mas i Oriol Junqueras han cedit. Tots dos, sabent que s’hi juguen molt, han deixat anar la corda perquè saben que no es poden permetre una nova decepció. Ara, a nosaltres no ens toca criticar-ho tot per sistema. Per norma. Com si això fos un camp de batalla. Sembla com si ells dos fossin uns altres i haguessin recuperat aquella aura plena de frescor que ens feia confiar-hi d’una manera cega.
Cedir, a vegades, també és aprendre que les coses no es resolen d’un dia per l’altre i que per arribar a un acord final s’ha de deixar de banda tot allò que sempre critiquem dels polítics. Els famosos partidismes que, encara que fem veure que no, nosaltres també tenim.
I recordeu, sense una mica de risc no hi ha independència.
