Qui ens havia de dir que tota la lluita contra el feixisme i el franquisme durant gairebé 40 anys, una lluita dura però esperançadora per fer de l’Estat espanyol una república social com cal, i tornar als idearis del 32 i a la república de Companys, ens portaria a tot el contrari, a la restauració borbònica, a la restauració d’un rei que ni tan sols ha succeït el seu pare, sinó a Felip V en formes i en accions.
De què va servir aquell famós dissabte de glòria del 77, quan de forma discreta, amb la cessió i complicitat de Santiago Carrillo, es legalitzà el Partit Comunista? De què va servir la lluita de dones fermes com la Dolores Ibárruri, la Pasionaria, que lluità perquè les dones, independentment de la seva condició social, fossin persones lliures per escollir lliurement el seu destí? De què varen servir aquells consensos amplis, on sempre l’esquerra ha estat la més solidària de tots, perquè són els que millor saben què és lluitar per la llibertat, la igualtat i la justícia social?
Doncs de res han servit aquells anhels de llibertat de molta gent treballadora, que amb la seva suor es posaren en la defensa dels seus drets. Senzillament perquè volien acabar amb els privilegis d’una oligarquia autoritària i de cacics, d’un règim feixista que havia assassinat molta gent per la seva ideologia, per ser “ rojos”, com si el color vermell de la seva sang fos el gran problema.
De res ha servit el treball dels nostres avis i àvies per deixar-nos un món millor. Que treballaren de sol a sol, amb duresa, però amb molta dignitat, perquè els seus fills i nets estudiessin, es formessin, perquè aquest país no fos un ramat dirigit per una elit descendent d’aquells generals colpistes, que han ocupat durant anys i panys les institucions de l’Estat, com si es tractés de drets reals perpetus, i les mateixes nissagues i famílies s’han anat succeint en forma d’hereus generació rere generació.
De res ha servit la lluita de moltes entitats socials, culturals i mossens obrers dels anys 60 i 70, fent feina a molts barris i parròquies obreres de les conurbacions urbanes per satisfer les necessitats més bàsiques de molta gent, gent que procedia d’un èxode rural sense recursos a unes ciutats sense serveis, no preparades encara per a la transformació urbana.
De res han servit les promeses d’un Felipe González que volia transformar Espanya, que volia fer del PSOE la bandera de l’esquerra social i justa, i republicana. (Bé, sí que ha servit perquè ens adonem que el PSOE no defensa els valors republicans que defensava el seu fundador Pablo Iglesias.) El PSOE s’ha fet amic del poder i ha jugat al joc dels nous rics: no solament a ser-ho, sinó a aparentar-ho. Per això s’ha posat al costat de l’Íbex 35, de l’església més retrògrad i, sobretot, al servei de la monarquia borbònica. Ha fet de mestre de cerimònies –encara que la dreta espanyola el considerin el bufó de la cort– d’un model d’Estat on els valors de la democràcia, la justícia i la llibertat brillen per la seva absència.
Estem en un Estat en decadència democràtica, en un estat borbònic restaurat. Estem en un Estat on la llibertat d’expressió és perseguida, on la justícia s’inventa delictes i sentencia sense judici, on la política social és caritat, on la lluita treballadora és gairebé terrorisme i on el principal delicte penal és votar.
