Aquesta tarda, per primer cop a la vida, he tingut al meu davant un noi autista. Tan bon punt he entrat a la sala de l’hospital i l’he vist allà estirat, indefens i immòbil, se m’ha parat el cor. Tot el que es diu de les persones, de la banalitat de la vida es redueixen a u.
Perquè aquell noi mai no podria dur una vida com la duen els altres i les seves necessitats no s’adeqüen a les nostres, hi ha una llarga corda que separa el món materialista i difícilment contentable com és el nostre del d’aquell noi que vivia únicament perquè l’alimentessin i que havia de ser atès en tot moment. Aquella persona et produïa una empatia que ni ens podem imaginar: una simple rialla que li emergeix ens provoca un contagi similar, esclatem a riure.
I per uns instants la frugalitat de la vida desapareix i quedem en un pla d’igualtat. I és que ells necessiten de nosaltres però nosaltres també d’ells, sense accions com la que va dur a terme la M., que li donava el menjar, perdrien el sentit moltes de les accions i iniciatives nobles que s’impulsen. I la satisfacció d’una experiència tan gratificant com és la de donar menjar a una persona amb necessitats especials, un gest que desprèn solidaritat i amor com aquest és quelcom que, si algú té l’oportunitat de viure, no la pot deixar escapar.
