El llibre del Gènesi ens narra dues versions de la creació de l’home, i ens les narra sense solució de continuïtat. Entre les dues versions hi ha diferències notables i avui, a la primera lectura hem llegit la segona d’aquestes versions. Ja hem dit altres vegades que la Bíbliano és un llibre de ciències naturals i, per tant, no l’hem de considerar com a tal. Però tot el que diu té un sentit. En primer lloc, el relat bíblic de la creació ens vol indicar que l’aparició de l’ésser humà sobre la terra no és fruit de l’atzar, sinó que és l’element més important de tot el pla creador de Déu. Si després ens diu que Déu va modelar l’home a partir del fang i li va infondre el seu alè, és perquè l’autor inspirat d’aquesta segona versió vol seguir una tradició molt arrelada entre els pobles de l’antiguitat i que és la del déu terrisser, però ho fa substituint la sang que, segons els relats mesopotàmics de la creació era l’element que es feia servir per modelar l’home i donar-li vida, per l’alè diví que determina que l’ésser humà sigui imatge de Déu.

Tanmateix, aquest relat del Gènesi ens diu molt més: ens diu que la vida de l’home no és plena si ell és únicament el dominador de la natura. Ens diu que la naturalesa humana és essencialment sociable i que necessita relacions personals de igual a igual. Per això Déu posa la dona al costat de l’home. Home i dona són sortits de la mateixa ma de Déu i, des dels orígens, són cridats a la comunió de cos i d’esperit per formar una unitat indivisible, però alhora respectuosa amb la llibertat i la personalitat de cadascun dels integrants de la parella que voluntàriament s’han lligat pel vincle matrimonial. No es tracte de barreja de sexes ni de subordinació d’un ésser a l’altre. Es tracte d’una unió que suposa la complementarietat de dos éssers diferents que fan camí junts empesos per la dinàmica d’aquell amor que Sant Pau defineix tant bé en la seva 1 Co.

Per entendre millor el sentit de la pregunta que els fariseus fan a Jesús, potser cal explicar breument en què consistia aquest document de divorci, també anomenat acta de repudi. Era senzillament la possibilitat que tenia el marit d’acomiadar l’esposa legalment i de manera unilateral. Es tractava, doncs, d’una permissivitat legal que solament s’explica per l’ambient masclista d’aquella societat. No totes les escoles farisaiques hi estaven plenament d’acord, i en temps de Jesucrist, la discussió estava polaritzada en dues tendències: una molt tolerant que admetia el repudi per les causes més peregrines i una altre que només l’admetia en cas d’adulteri. Per tant, la pregunta que li fan a Jesús és una trampa perquè volien  que es posicionés a favor d’una o altre tendència.

Però Jesús, amb la seva resposta, evita el parany recolzant-se en l’Escriptura i anant als orígens. Déu va crear l’home i la dona per a la realització d’una vida en comú. Això és el que significa ser una sola carn. Jesús trenca l’esperit farisaic dels jueus, afegint al concepte legal un element nou: l’amor. El matrimoni no és un simple acte jurídic que ratifica la unió física d’un home i d’una dona, el matrimoni suposa una unió misteriosa, que té una dimensió transcendent, perquè l’amor que es tenen home i dona fa present i actualitza l’amor que Déu té a la humanitat. Per això Jesús diu: “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”.

Aquest és l’ideal que ens proposa Jesucrist. Desgraciadament tots coneixem parelles que no aconsegueixen reeixir en el seu matrimoni o que tenen dificultats. Moltes vegades les causes les trobaríem en l’egoisme d’un, de l’altre o de tots dos, o en una incorrecte escala de prioritats dins la vida de família. Avui en dia la vida familiar és molt complicada i no es pot intentar resoldre tots els casos que es presenten amb principis generals. Nosaltres no som qui per jutjar, però sempre és necessària una orientació espiritual adequada per a cada cas, acompanyada de la pregària perquè la llum de l’Esperit il·lumini els esposos.

L’amor entre marit i muller és el fonament de la seva unió, i és el fonament i la garantia de l’estabilitat de la família. És la riquesa més gran que tenen els esposos i per això l’han de cuidar i fer créixer cada dia, tots els dies de la seva vida. Déu ha volgut que l’amor humà fos digne del seu amor.

La paraula de Déu és viva i eficaç, és vàlida per a tots els temps i l’hem d’acollir i saber adaptar a cada circumstància de la nostra vida. També la paraula de Déu que hem escoltat avui, tot i que en certs ambients de la nostra societat la fidelitat i la indissolubilitat quan es refereixen al matrimoni es consideren una utopia. No és cert que avui en dia està tot permès. Viure en cristià, vol dir viure i captenir-se d’una determinada manera: com ens ensenya Jesús en el seu Evangeli.