Deien a la ràdio que a l’entrenador del Bate se’l coneix pel Guardiola bielorús. Deu ser quan no s’enfronta al seu model català, perquè ha posat literalment l’autobús, i per tant res de 3-4-3: amb Puyol tapant l’únic punta contrari, amb Mascherano de guardaespatlles per més seguretat, n’hi ha hagut prou i de sobres, i la genialitat s’ha agrupat al centre del camp, de tal manera que per alleugerir-la, i jugant Messi una mica més endarrerit que de costum, fins i tot Keita trepitjava àrea.
Vestits amb la segona equipació, el braçalet del dol era obligadament blanc: honrosa excepció als colors de l’enemic si es tracta d’honorar la memòria de Chus Pereda. Això i la riquesa tàctica de saber com refer un esquema, per reconvertir un equip que venia a parar un rival valent que juga de dret a barraca i es troba que cal acabar jugant a handbol contra dues línies de defenses aculats… i atropellar-lo, amb aquest guarisme que ens fa tanta il·lusió, rotund, definitiu, rodó.
I Messi a l’alçada del mite: tants gols com Kubala, el Gran. I donant-ne tants com ne fa. Tot va tan bé, que fa mandra, molta mandra, parlar d’aquests directius: vista i sentida la darrera assemblea, com bé em deia qui està cridat a dirigir aquesta publicació, són el que ens mereixem.
