Ahir vaig sortir de casa a quarts de deu del matí i vaig tornar a quarts d’onze de la nit. Em vaig fer sopar, em vaig ficar al llit, em notava les cames més cansades que quan vas a esquiar o a fer muntanya, però tot i el cansament em vaig haver de prendre un diazepam perquè el cap no em parava de pensar en el que falta per fer. Aquest matí a les set ja volia baixar al carrer. Però dic calla, va, escriu-ho una mica, tot això.
Visc a Sants des de fa gairebé cinc anys, i des de l’any passat que formo part de la Comissió de festes del carrer Guadiana. Això vol dir que fa dos anys que l’agost vol dir ser en un local amb roba vella i foradada que no vull pintant i tacant-me tota i amb una sensació bàrbara de notar la pressió del temps que corre a l’esquena.
Des de fora sembla estúpid que preparis una festa major amb activitats matí-tarda-nit més d’una setmana i que el mes abans ja estiguis a tota hòstia treballant sense parar per tenir el carrer decorat d’un tema. No s’entén que ja arribis cansat, sense esma, havent plorat d’estrès, fins i tot. De massa coses, de tensions entre la gent, de no tenir la capacitat de calibrar, ja, de no arribar-hi. De fet, cada any a última hora dic que no, que l’any que ve ni de conya, que vull el meu estiu, que vull un agost tranquil, que això no pot ser. Però arriba el moment de les coses mig-bastant fetes, de capses de cartró convertides en un carro, en un cavall, de bidons de cervesa que màgicament són el que vulguis, i és aquesta màgia la que atrapa. La màgia creadora i la màgia als ulls de qui crea. El lligam de sentir que remem junts, que ara tu, ara jo, que jo tinc una idea i tu me la completes i al revés, que ara ve algú que sap fer gots de paper, que ara en ve una altra que sap soldar, i dos més que agafen un retolador i et fan el dibuix que vulguis. Els que fem el decorat del carrer som com un puzzle que es va completant a mida que els caps fan clic i encaixen. A mida que les idees passen al prototip i a la pintura final i ah ah ah espera idea idea idea sí sí hòstia m’encanta. Som herois de treure escenes d’entre la merda, com un escultor amb el marbre, però amb un contenidor. Moltes hores sota la mateixa lluita. El mateix orgull final quan la merda brilla. Aquest any, a més, hem tingut moltíssima ajuda de veïns de la zona que han volgut ser part de la imatge final, cosa que també ajuda moltíssim. Augmenta l’equip i augmenten els cors. S’inflen. Se saben acompanyats, noten que hi ha bastida.
Soc de Sant Celoni, i allà la festa major també té un paper important a la vida d’uns quants. Tenim dues colles que competeixen en diferents proves, i el que va començar sent una prova de decorar cadascú el seu balcó a casa seva ha acabat sent que cada colla treballa un carrer. Podria haver-m’hi apuntat, però els pobles tenen les seves línies argumentals, i cadascú té els seus tempos.
Vaig venir a Barcelona fa cinc anys buscant una mica ambient de poble, del que he mamat sempre, de persones vives, socials, gent que se saluda i es coneix i sap que casa no vol dir parets, que casa vol dir veïns. Encara que de vegades penso que m’he equivocat de barri, en aquest aspecte estic convençudíssima que gens gens gens. I aquests dies de festa major, encara menys.
I ara baixo a retallar i enganxar coses, que ja toca.
Que visquin les comissions de festes! Que visqui la festa major! Per molts Sants, sempre!
