La Laura Seguranyes ens basteix un relat viu i sincer d’uns retalls de vida on ens mostra com abordar l’educació de les emocions, imprescindibles per a la felicitat matrimonial.
Es va plantar al seu darrere i acariciant la seva espatlla preguntà:
–Et recordes quin dia és avui?
–Aquesta llonganissa és de les millors que hem menjat aquest any! –respongué l’interpel•lat.
–Probablement. Però… saps quin dia és avui?
–Ai las! No em diguis que hem d’anar al del cor –preguntà l’home esverat.
–No Jaume, al cardiòleg hi anem el 22 de juny a un quart d’onze –digué ella sense perdre la calma.
–Al dels ossos? ¿Hem d’anar a veure aquell capsigrany que ja fa temps m’hauria obert en canal com si fos un porc? Si n’és de malparit!
–No Jaume, al traumatòleg hi anem el 13 de maig a dos quarts de deu.
–Doncs on cordills hem d’anar avui?
– Ningú ha parlat d’anar enlloc.
–Ens venen a veure els nois? Què potser ve la nena avui?
–Tampoc he dit que vingués ningú.
–Càgon l’olla! Doncs què m’has dit?
Mirant fixament la seva dona va agafar el porró mantenint-lo a mig camí de fer un trago, immòbil, ara sí, escoltant què li diria ella.
–T’he preguntat –repetí ella –si et recordes quin dia és avui? Si tens res a celebrar?
–Qui? Jo?
Dit això acabà d’aixecar el braç i engolí una bona quantitat de priorat negre ben fresquet.
Ella continuà pausadament:
– Un cop l’any. Cada any, des de fa 52 anys t’ho pregunto.
–No fotis!!! Torna a ser el nostre aniversari de casats? Si no fa gaire…
–Fa un any Jaume, fa un any que em vares tornar a dir ”L’any vinent si que me’n recordaré”
Se la va mirar encara incrèdul, i va veure aquella Rosó jove que una nit d’estiu, el va enlluernar ballant a l’envelat. Quan es van comprometre ningú donava un duro per aquell matrimoni, ella tan educada, deien que fins i tot anava al Liceu. ¿Veritablement aquella noia de pell clara poc exposada al sol, aquella mossa de Barcelona, sabria dur una casa de pagès? ¿S’avindria a conviure entre conills i gallines?
La Rosó, els primers anys, ajudava la mestra del poble, a qui la salut no acompanyava massa. En Jaume va tirar endavant una collita darrera l’altra, les gallines, els porcs, les vaques i tot el que hagués calgut.
La Rosó, lectora empedreïda des que va aprendre de lletra, abans de casar-se havia llegit moltes novel•les d’amor, on sovintejaven els galans romàntics que deien coses tan boniques a les seves enamorades. Com el seu cunyat, que feia de viatjant, i que sempre regalava flors a la seva dona. Quin desengany va tenir la Rosó quan va saber que com més grossa li feia la trastada més gran era el ram, ningú se’n sabia avenir!
En Jaume no era de rams de flors, menys encara de dir poesies. Era un home treballador entestat a tirar endavant la família, que no els faltés de res ni a la dona ni als fills.
Acabats de casar, quan la Rosó li llegia poemes d’amor no hi parava atenció, interrompia sense mirament per dir-li que la truja ja era a punt de parir, que la vaca jove semblava que estava fent una mastitis, que les tomaqueres aquest any feien tan de goig.
Amb tot la Rosó no es rendia, algun dia aquell tros d’home havia de dir alguna cosa bonica.
–Jaume, ¿et ve a la memòria cap record romàntic que sigui només nostre, un moment de tendresa, d’estimació, un moment especial, romàntic?
Sorprenentment en Jaume no va haver de pensar gaire:
–Et recordes quan vam perdre les gallines? ¿Quan aquella mena de “pesta” ens les va matar totes?
–Sí –va respondre ella. En Jaume li va agafar la mà entre les seves mans rasposes i prosseguí.
–Ho recordo com si fos ara, vas entrar amb mi al corral i quan vas veure totes les aus mortes, tu que ets tan xerraire i que sempre en tens una per dir, em vas abraçar més fort que mai i vas plorar.
–Això és romàntic Jaume?
–Suposo que sí, vaig entendre que no ploraves per les gallines, que ploraves les llàgrimes que jo, massa obtús per mostrar els meus sentiments, era incapaç de vessar. Vaig pensar que m’estimaves tant com per entrar dins meu i plorar el meu dolor. I això em va consolar i em va donar embranzida per enterrar les gallines, desinfectar bé el galliner i començar de nou.
–Vaja, no ho recordava. No em vas dir res.
–Tu tampoc vas dir res, només vas plorar el meu plor.
Aquest, certament era un romanticisme ben atípic, La Rosó no era de la mena de gent que es rendeix fàcilment.
–Recordes res que fos una mica més de romàntic?
–No sé si això et semblarà romàntic, jo no entenc aquestes coses, però recordo l’emoció que vaig sentir veient la cara que vas fer quan vaig arribar amb la màquina de cosir “Singer”. La vaig dur des de Cal Blai fins aquí carregant-la i empenyent-la com vaig poder.
–Pensava que la varen dur la meva germana i el seu home en el seu cotxàs.
–No, el teu cunyat va dir que se li podia malmetre la tapisseria. La màquina la va portar un recader i la va deixar a Cal Blai perquè deia que pujar fins aquí era massa arriscat per les llànties del seu vehicle.
– Però això és molt de tros Jaume? Et podies fer mal a l’esquena!
–Vaig estar deu dies amb un dolor punyent que no em deixava dormir, però eres tan feliç cosint. Ho tornaria a fer Rosó, ho tornaria a fer.
Llavors a la Rosó posats a recordar li va venir a la memòria el que deia la seva tieta Mercè, la que era casada amb un bomber.
“Si t’has casat amb un taronger, fes molts sucs de taronja. Si t’has casat amb un om, gaudeix l’ombra, descansa-hi en mig de la xafogor. Però no esperis ni demanis taronges a l’om ni ombra al taronger”
Va mirar la seva vella “Singer” ¿Quantes històries com aquella li havien passat per alt esperant una poesia i un ram de flors que mai van arribar?
Laura Seguranyes
