La setmana passada vaig tenir el luxe de publicar a El Matí un article sobre Boris Johnson i el Brexit. El 28 d’agost Pere Grau escrivia una rèplica al meu article, fet que em fa sentir afalagat. Sempre havia cercat aquesta mena de debats però mai els havia pogut tenir. Aquesta mena de situacions de manca de debat s’esdevenen per un declivi en un món que cerca la immediatesa. És una de les poques conseqüències negatives que comporten les xarxes socials. Avui intentaré fer una breu contrarèplica.
Hi ha una tendència molt tecnocràtica a pensar que la gent vota “enganyada”. Aquesta teoria es podria aplicar en qualsevol situació; la gent es va deixar enganyar pels polítics independentistes l’1 d’octubre i ara n’estan pagant les conseqüències; la gent vota a Die Linke perquè enyoren l’Stasi; la gent vota Orbán perquè són males persones. La realitat és que l’1 d’octubre la gent va votar perquè era el que creia, la gent vota Die Linke perquè és el seu espai d’esquerres i els votants d’Orbán no són males persones i tenen una visió concreta del seu país. Crear una figura (una excusa) per cercar una resposta a allò que no compartim no ens en dona una veritable explicació. Més enllà dels xous en cimeres internacionals i les trifulgues internes, si per una cosa s’ha caracteritzat el Regne Unit els darrers anys és per una situació estable de la seva economia i del conjunt del país.
L’espot contra el Brexit mentia en la teoria i en la pràctica. El primer punt que esmenta el seu espot (els tres milions de llocs de treballs lligats amb el comerç amb la UE) és una parcialitat: si les institucions europees prefereixen donar més facilitats per poder comerciar amb països asiàtics que amb el Regne Unit, és una càrrega que tindran al continent europeu. Els partidaris de quedar-se a la UE haurien d’explicar per què prefereixen vexada la seva sobirania a defensar la voluntat popular. El segon punt de l’espot tampoc és del tot cert: el que fa que els britànics puguin comprar més barat –al marge de l’existència d’un mercat únic– és també un dels puntals de sobirania britànica: la seva pròpia moneda. El punt tres i quatre, dedicat als llocs de treball i la inversió estrangera és absurd: no hi haurà una frontera militaritzada ni les inversions s’esfumaran. Si ens posem catastrofistes, la UE no es pot permetre marxar sense acord en base a aquests dos punts. El punt 5 de l’espot dels contraris del Brexit és el que més m’agrada, ja que segons els remainers és positiu que existeixin les euroordres perquè fan del continent europeu (i de les seves illes) un lloc més segur. Per sort, els Estats són encara relativament sobirans i els nostres exiliats han pogut escapar de la presó gràcies que les euroordres han de passar pels tribunals nacionals/regionals de torn. El punt sis d’aquell anunci acabava en un popurri dels cinc punts anteriors on assenyalava que, per cada lliura invertida a la UE, el Regne Unit en guanyava 11.
Tots aquests punts no deixen veure la problemàtica de fons: no són les raons tecnocràtiques, sinó la democràcia i la sobirania, el que gira al voltant del Brexit. És la mateixa preocupació que en la majoria de processos de secessió, inclòs el nostre. Si volguéssim viure en un país ric i fort ja ens aniria bé seguir sent espanyols, on amb el nostre DNI ens podem traslladar a Madrid per tenir més oportunitats de treball. A més, gaudiríem dels beneficis de parlar una llengua utilitzada arreu del món i d’un club de futbol que ho guanya tot. Sense sobirania no hi ha democràcia i, sense aquests dos puntals, una cultura no pot sobreviure. No sóc independentista per tenir més diners al compte corrent. Els països de la perifèria ja saben el que és haver de lidiar amb les institucions europees. Ho vam veure amb el referèndum de Tsipras, amb la imposició d’un tecnòcrata a Itàlia i amb les dures mesures d’austeritat imposades contra els mal anomenats PIGS. Fins i tot, en el cas d’Irlanda, van haver d’obligar que la ciutadania votés una segona vegada el decadent Tractat de Lisboa. La democràcia no és votar fins que surt el resultat que tu vols, sinó defensar les decisions sobiranes de la ciutadania. A la UE no li interessa la democràcia, sinó jugar en benefici d’Alemanya. El Merkelreich.
Respecte a les culpes que tenen els governs britànics de la dependència del sector financer cal recordar diverses coses: són precisament les grans multinacionals de la City les més fermes partidàries de mantindre’s dins del club europeu. La fortalesa del sector financer és perquè no està dins de l’eurozona i ha pogut revertir el procés de desindustrialització gràcies a tenir una moneda pròpia. La lliura esterlina és un puntal de la independència britànica. Els països de la perifèria que van enrolar-se en l’euro han vist com en l’àmbit industrial hi perdien mentre Alemanya hi guanyava. És normal que els ciutadans defensin els interessos del seu país.
No entraré a valorar si els britànics tenen un sentiment de superioritat moral. Quan he visitat Anglaterra i Escòcia he tingut la sensació que eren gent amable. Sí que m’he trobat amb amics, d’allò que anomenen “treballadors de coll blau”, que m’han parlat de cert racisme vers els estrangers. Però no ho considero una característica britànica: el continent europeu és ple de partits xenòfobs. A Catalunya també tenim xenofòbia i fins i tot està institucionalment acceptada. Tampoc considero que la immigració hagi de ser l’encarregada de “pagar-nos la seguretat social” i “fer les feines que ningú vol”. El que vull és que la immigració pugui encabir-se dins de la societat, que trobi el seu espai i el seu arrelament. Sona molt malament això de tenir arraconat un grup de persones només per pagar impostos i treballar en el que la gent repudia.
No hauria de ser un problema que es dugués a terme un referèndum sobre la reunificació d’Irlanda. De fet, porten un piló de mesos sense posar-se d’acord per formar govern i no he vist els euroburòcrates preocupats per les tensions entre catòlics i protestants. Només podran ser lliures si són sobirans. Passa el mateix amb Escòcia: no ha de ser cap problema votar. Però és absurd dotar-los de més drets perquè, suposadament, no es van deixar enganyar per gent com Boris Johnson o Nigel Farage. Gal·les va votar a favor del Brexit i també són una nació que, si vol, ha de decidir el seu futur. Que la Unió Europea afavoreixi la integració d’Escòcia dins del seu club, després d’haver-los repudiat durant el referèndum, diu molt poc a favor de la geopolítica de pa sucat amb oli i la ràbia perica que gasten a Brussel·les.
És evident que la UE no li seguirà el joc al Regne Unit. Cal assenyalar, però, que no es normal tenir com a cap de govern algú que no vol aplicar el mandat popular. És el cas de Theresa May i el motiu de la seva caiguda com a primera ministra. Ara, quan les coses es posen tenses, tot són escarafalls i amenaces contra el nou premier. A Berlín haurien de recordar que la darrera vegada que Alemanya va violar la sobirania britànica van acabar malament. Jo, personalment, no m’imagino soldats alemanys patrullant entre les dues Irlandes.
