Boris Johnson
Foto: Boris Johnson a la conferència "Global Britain: UK Foreign Policy in the Era of Brexit" del 12 de desembre de 2016, cht.hm/2gNotsS (CC by 2.0)

Darrerament estic d’enhorabona: un dels meus polítics preferits, Boris Johnson, ha esdevingut primer ministre del Regne Unit després de guanyar les primàries del Partit Conservador. La seva flamant entrada ha suposat tota mena de crítiques absurdes per part d’elements ja coneguts de l’europeisme banal del nostre país, els quals no han dubtat ni un moment en saltar al coll del nou mandatari per fer comparacions absurdes que es troben al límit de la vergonya aliena. Ja se sap, però, que el bon català sempre es dedicarà a explicar el món des de la pàtina moral i mai des de la crua realitat. Després tot són sorpreses quan venen les patacades.

Fa prop d’una dècada que vaig descobrir Boris Johnson mentre investigava sobre la figura de Ken Livingstone, el qual també és un dels meu referents a nivell polític. Ken el Roig, com se’l coneix a la capital, va convertir la seva ciutat en la punta de llança contra el thatcherisme i mai va dubtar en anar contra el seu propi partit o la pròpia opinió pública, ja fos amb la Guerra d’Iraq o el conflicte que patia Irlanda del Nord. Boris Johnson, tot i algun antagonisme evident com el posicionament sobre el conflicto araboisraelià, comparteix característiques amb l’anterior alcalde, amb una gestió publica que no trencava amb l’herència laborista (com és el canvi de paradigma en la mobilitat o la projecció dels Jocs Olímpics) o el fet de ser outsiders polítics.

Al llarg d’aquests anys sols he vist un article amb cara i ulls dedicat a la figura del nou premier britànic (en aquest cas escrit per Walter Oppenheimer a El País) on se’l tenia més o menys en compte. La peça venia a dir que era un faldiller amb el personatge fet a mida i que potser somiava amb Downing Street. Personalment penso que aquesta descripció ha estat el punt de partida per a desenes de periodistes que han escrit sobre ell des de l’estigma; d’un polític típicament tory amb una formació tory n’han extret la part excèntrica; d’un paio culte i mentalment molt ràpid s’han quedat amb la caricatura d’un home que va en bicicleta a treballar i de tant en tant fa el pallasso. Com si d’aquesta explicació totalment parcial del personatge fos una cosa dolenta, com si utilitzar el carril bici o tenir una vida liberal fos una cosa condemnable.

No deixa de ser curiós que se satanitzi el background familiar de Boris Johnson però a la vegada s’obviï que un dels seus germans, Joseph “Jo” Johnson, ha estat ministre fins fa quatre dies. És evident que fer un retrat real, on el seu germà té un posicionament contrari, trenca el relat imposat. Que des dels periodistes més progressistes es vulguin passar comentaris irònics amb posicionaments polítics ferms no ajuda a explicar l’auge de la seva figura. No és d’estranyar que el diari Ara reaccionés infantilment amb dos articles de Quim Aranda. Són precisament aquestes peces on es demostra fins on et volen colar un article d’opinió o investigar sobre un personatge. Sigui com sigui, tampoc ens estarem de satanitzar aquest diari, ja que prou feines té per existir després de negar-se a publicitar el referèndum fa un parell d’anys.

Si es vol saber què succeeix dins del món conservador és tan simple com llegir The Spectator. Haig de dir que no em desagrada del tot i, al contrari del que passa a casa nostra, el Regne Unit no ha esdevingut una còpia barata del sistema de mitjans italians. A les illes britàniques es viu una veritable batalla d’idees, ja siguin des dels partidaris a marxar de la UE com dels partidaris a mantindre’s-hi, a esquerra i dreta; del postthatcherisme a una esquerra que, encara minoritària, aposta per un major estat del benestar i acabar amb les polítiques d’austeritat. Per desgràcia, la visió dels hooligans europeistes, majoritària a casa nostra, fa que s’invisibilitzi un conflicte que ha dinamitat el sistema polític britànic i que portarà al xoc frontal contra les institucions europees. Un conflicte on molts d’aquests defensors de la UE haurien d’explicar què és el que volen fer-li a la població del Regne Unit en cas d’aplicar el mandat democràtic.

Fòbia a la democràcia

Des dels mitjans catalans se simplifica el Brexit com la idea d’uns bojos insolidaris que volien aprofitar-se de la Unió Europea i que ara no saben com marxar-ne. Més enllà d’aquesta explicació, que és una reducció a l’absurd i una mostra evident de no saber res sobre geopolítica i història, són incapaços d’entendre que la gent del Regne Unit tingui una cosmovisió diferent a la del catalanet prototípic. Els nostres diaris compren els arguments utilitzats pels remainers més radicals on, des del seu punt de vista, no es pot marxar de la UE perquè els partidaris del Brexit van mentir durant la campanya del referèndum. No deixa de ser curiós que el principal espot del remain estigui ple de mentides, però tot sigui per justificar aquella màxima de “el poble és idiota i els referèndums només serveixen per dividir la gent.” Democràcia directa en vena.

El Brexit ha suposat una revolta entre l’elit de David Cameron i les bases del partit polític que dirigia. És la ruptura amb aquestes elits que el Partit Conservador es revitalitza contra un lideratge allunyat del seu votant mitjà. Només cal veure els resultats, on els feus conservadors que van votar quedar-se a la UE eren els de classe alta, per entendre la magnitud de tot plegat. També cal elogiar el Lexit i el paper de Corbyn dins del Partit Laborista, però com diu el meu col·lega Tian Baena, “estan intentant connectar un votant obrer de Newcastle, un hípster d’Islington i un grup parlamentari que es fa palles amb la foto de Tony Blair.”

La catalanor ha errat totalment en l’aproximació a la qüestió del Brexit titllant Johnson de “Trump britànic” i deixant abandonada l’esquerra. Si el procés de desconnexió amb la Unió Europea ha trencat un partit, aquest ha sigut el Laborista: amb un líder euroescèptic que s’ha vist forçat a donar suport a l’espai europeu i unes bases electorals dividides que provocaran uns resultats dignes de victòria pírrica pels Liberal-Demòcrates. La gran herència de Tony Blair ha sigut un regal enverinat en forma d’hegemonia conservadora. No es podia saber que la tercera via impulsada pels laboristes sortiria malament pel seu gir cap al liberalisme econòmic i l’abandonament de l’electorat de classe treballadora.

Si alguna cosa posa en evidència el Brexit és la fòbia a la democràcia que tenen els dirigents de les institucions europees i d’Alemanya. No deixa de ser curiós que des de l’esquerra catalana –ja no parlem del món postconvergent, que veu la UE com la darrera creença adventista en busca d’un buròcrata europeu que ens faci independents– es percebi com a positiu el posicionament euròfil de grans corporacions –o figures caduques com Merkel, Macron o Michel Barnier– mentre se satanitza l’extreballador de Rover de Longbridge o el pagès abandonat de Copeland. És una pena, però, que en tot aquest procés el Partit Laborista no hagi quedat tan cohesionat com el Partit Conservador, ja que amb dues formacions evidentment brexiters hauríem vist contraposats dos models de país i no estaríem parlant de l’obstruccionisme a la Cambra dels Comuns.

La sobirania com a qüestió central

L’europeisme català no té en compte que la sobirania popular és un element central de qualsevol país, encara més si aquest es vol dir democràtic. És plenament saludable i una obligació moral aplicar els resultats d’allò que el poble va votar. Que un grapat de jovenets amb un màster en european affairs a Brussel·les titlli el poble d’imbècil perquè ha decidit marxar de la Unió Europea és senyal de prepotència. És, fins i tot, una senyal inequívoca de l’euroautoritarisme que s’apropa.

Boris Johnson s’ha convertit en el cap de turc d’una opinió pública que compra de manera acrítica l’argumentari de les institucions europees. No deixa de ser divertit que els partidaris de sortir del malson europeu siguin una coalició de conservadors de classe mitjana i treballadors de rendes baixes. La síndrome que té certa gent amb el nou premier i el Brexit és, en definitiva, la mateixa que té Madrid amb Catalunya: la d’una cultura política poc donada a referendar i empoderar el poble.