Aquests dies hem vist el president espanyol Mariano Rajoy signar a Brussel•les el nou tractat fiscal de la UE, que consagra la disciplina fiscal com a pre-condició de la futura solidaritat i de la futura unió fiscal. Tot seguit, però, va anunciar que Espanya pensava incomplir una vegada més els objectius de dèficits públics recomanats per la Comissió Europea, del 4,4% al 5,8% del PIB.
Divendres al matí el català Amadeu Altafaj, portaveu del comissari d’Economia Oli Rehn, deia a Catalunya Ràdio que el dèficit públic final espanyol de 2011 havia caigut “com un gerro d’aigua freda” a la UE: poc abans de Nadal el diari Financial Times treia a tota portada que aquest dèficit equivaldria al 8,5% del PIB espanyol de 2011, en lloc del 6% que la ministra Salgado deia, encara a primers de desembre, que seria el dèficit esmentat (quasi 50.000 milions d’euros de desviació!!!!).
I ara, m’han preguntat aquesta setmana a Brussel•les, què passarà després de les eleccions andaluses: sortirà encara més dèficit públic ocult? Però si l’any 2011 havia de ser l’any de l’ajustament pressupostari, després que Espanya tanqués el 2009 i el 2010 amb uns dèficits públics totalment insostenibles, del 11% i del 10,5% del PIB, i l’objectiu fixat per al 2011 era del 4%!
Mentrestant, a Grècia s’ha activat el segon rescat, que pretén que els tenidors privats de bons no activin les seves assegurances sobre el deute grec en cas d’impagament (els famosos CDS). Les properes setmanes seran decisives per a consolidar una modalitat de rescat que serà sens dubte polèmica: per primera vegada a Europa en aquest segle XXI, un Estat ha deixat de pagar els seus compromisos del deute públic, un precedent potencialment perillós per a altres països ofegats pel deute públic com ara Portugal, Itàlia o Espanya…
1.- Expressem les xifres del dèficit públic espanyol d’una manera més crua: en els darrers tres anys, 1 de cada 3 euros gastats per les administracions públiques provenien de l’endeutament, atès que els impostos recaptats només permetien cobrir 2 de cada 3 euros gastats. Aquest ritme és insostenible: el deute públic espanyol (acumulació de dèficits) s’ha quasi duplicat en aquest període, tot un rècord Guinnes mundial. No hi ha ningú en els mercats internacionals que vulgui prestar més diners a l’Estat espanyol, que ja hauria fet fallida el passat més d’agost si el BCE no hagués començat a comprar deute públic espanyol.
Tots aquells que ignoren aquestes xifres i aquesta realitat (els mercats financers estaran tancats per molt de temps per al deute públic espanyol) estan fent una demagògia molt perillosa. Fa mesos que el conseller Mas-Collell adverteix que, en els propers anys, els governs només podran gastar el que ingressin en impostos. Aquest canvi de cultura política i pressupostària, paradigma dels propers anys, l’esquerra socialdemòcrata i verda dels països del centre i del nord d’Europa la tenen assumida amb naturalitat, des de fa deu anys a Alemanya, per exemple.
Espanya, desafiant les demandes de la UE sobre el dèficit públic, entra en un terreny de joc molt perillós: ja se senten veus al Parlament Europeu que demanen límits a les compres de deute públic sobirà per part dels bancs i del mateix BCE. En concret, demanen que el BCE fixi un límit a aquestes compres; si, un cop assolit aquest límit, el deute públic d’aquell país encara no és comprat per ningú a la resta del món, llavors que aquest país demani ajut al FMI… No es pot descartar aquesta possibilitat per a Espanya i el ministre espanyol García-Margallo, fins fa poc eurodiputat, a mi me l’havia comentat alguna vegada.
2.- El bon economista català Salvador Garcia em fa arribar una informació important sobre el recent rescat de Grècia, que inclou unes clàusules draconianes de reestructuració “voluntària” del deute grec sobre els seus tenidors de bons, especialment els privats. Així, ha passat desapercebut a casa nostra les declaracions del director general del Commerzbank alemany, Martin Blessing, el qual ha dit que “el caràcter voluntari de l’acceptació de la quitança del 70% del deute grec és tan voluntari com ho eren les confessions de la Inquisició espanyola”.
Sembla com si això fos la cosa més natural del món: s’ha aprovat un nou rescat financer a Grècia que passa per uns deutors privats forçats a acceptar una quitança (condonació) de fins el 70% del seu deute. Si aquests tenidors no l’acceptessin voluntàriament caldria tramitar una suspensió de pagaments de Grècia, la qual cosa activaria de manera automàtica les assegurances que molts tenidors de bons grecs van fer en el moment de la compra d’aquest deute, els famosos CDS (Credits Defaults Swaps: assegurances davant l’impagament de Grècia).
Activar el cobrament dels CDS tindria conseqüències financeres imprevisibles i encariria automàticament el deute públic dels països europeus en una més feble posició fiscal, tot fent pujar les seves primes de risc. Es vol imposar, per tant, una trampa per evitar que s’activin els contractes que han de protegir inversors davant d’un impagament de Grècia. Per cert, resulta que els bancs europeus que més CDS han venut en els darrers anys són… francesos, els quals haurien de fer front a uns pagaments molt elevats en concepte de les assegurances esmentades.
Estic d’acord amb Salvador Garcia quan diu que de quitança “voluntària” res de res. I tampoc no és clar que una majoria suficient de creditors privats acabin acceptant la quitança: els bancs no tenen alternativa, ja que estan molt regulats; els hedge funds però, menys regulats, poden no acceptar-ho, en especial si tenen CDS. Això generaria encara més incertesa a Grècia i als seus cosins irresponsables, com Itàlia o Espanya.
Potser per això fins i tot Paul Krugman acaba de dir que Grècia no té solució i que la veu més fora que dins de l’euro: aquest acord només suposa guanyar temps i transferir més deute de privats a institucions públiques europees, és a dir, a tots nosaltres. Nouriel Roubini, finalment, ha dit que veu més d’un 50% de probabilitat que Grècia surti enguany de la zona euro: portava dos anys resistint els cants de sirena de la premsa anglosaxona per a que anunciés aquesta previsió apocalíptica i fa poques setmana que ho acaba de dir.
