Demà serà un nou jorn, avui s’acaba,
em pregunto amb por què em portarà,
el misteri és tan gran, sóc una esclava
d’una diada que ningú podrà aturar.
Tinc ànsia i miro entre la nostàlgia
que sigui com un arbre frondós en el camí,
que dóna ombra i fa curta la distància
al caminant que cansat ha de seguir.
Ningú del món sap el què ens espera,
una mort, un naixement, una ferida en el cor
o endevinar una dolça quimera
entre raigs d’un brillant tresor.
La incògnita és tan gran, és tan borrosa
que no apaga el nostre sofriment,
ni tancant-la dins d’una profunda llosa
podem allunyar-la del nostre pensament.
Potser demà tot seran rialles
i trobem un dolç i amorós company
i no sentirem en el cos les deixalles
dels dies tristos passats al llarg dels anys
Quan el sol despunti i l’alba neixi,
mentre la nit va morint molt lentament
serà ja demà a l’univers quan neixi
un dia més o menys al pensament.
Demanaré el cel que em doni
un dia clar i formós en la ment,
que em miri amb tendresa i no m’abandoni
i que visqui pas a pas cada moment.
Un jorn sé que vindrà amb certesa
moments difícils o plens d’amargura
que recordi avui amb la puresa
sentint-me valenta, assossegada, mai vençuda.
