De tots els actors que desfilaren el sis d’octubre d’avui fa setanta-cinc anys, Dencàs és qui presenta una silueta més desdibuixada, tal vegada per la falta de gruix del personatge. ¿Fou Dencàs un traïdor a la pàtria i un feixista, com se l’acusà en vida, o només un eixelebrat? Per què Companys el feu conseller de Governació? Per què tornà a Catalunya, amb la victòria del front d’esquerres, quan s’havia fet escàpol del consell de guerra al qual la república sotmeté el president de la Generalitat i tot el govern? Per què convertí Dencàs les sessions del Parlament de Catalunya, el 5 i 6 de maig del 36, en un plebiscit a la seva persona? ¿Que no sabia que el Parlament –Esquerra Republicana de Catalunya- ja l’havia condemnat com a únic responsable del fracàs del sis d’octubre? Per què tanta necessitat de fer-se perdonar? Dencàs l’immadur, el fatxenda, el perplex, el populista, l’esteta, el dandi gestual atrapat en la seva pròpia mímica, tal dia com avui del 34 esdevingué un dels tres puntals, juntament amb Pérez Farràs i Frederic Escofet, en la defensa militar del Palau de la Generalitat. A diferència d’ells dos, que foren jutjats, condemnats a mort i indultats, Dencàs fugí. Fugí per les clavegueres. I no parà fins arribar a França on pocs mesos després fou detingut i empresonat a La Santé a instància del govern espanyol que en demanà l’extradició.
Abans de fugir excel·lí Dencàs en l’art de la perplexitat. Ell, que es negava a subscriure el manifest del sis d’octubre perquè el trobava massa moderat, i fins i tot permeté que els altres consellers el convencessin de què, per no ferir susceptibilitats, s’havia hagut de redactar d’aquella manera (ja em diran com es fa un acte de sedició sense ferir susceptibilitats). Ell, que es passà la nit del sis d’octubre fent frenètiques arengues per Ràdio Barcelona, qualificades d’abusives per Carles Pi i Sunyer i parodiades per la irònica ploma de Gaziel: <<Catalans! Dempeus!, Catalans! Alceuvos en armes!>> i així fins a la matinada (Hilari Raguer, El general Batet). Aquest mateix Dencàs acabava d’autoritzar, potser perquè no podia fer altra cosa, que els seus escamots, pèssimament armats, romanguessin a l’interior de Governació, des d’on permeteren amb total passivitat que les companyies del general Batet anessin prenent posicions i encerclant el Palau de la Generalitat.
Potser l’únic acte heroic de Dencàs fou no ordenar que els seus escamots oferissin resistència. Dencàs no es podia trobar cara a cara amb Batet. Aquest és un d’aquells encontres que la història, per les seves lleis inexorables, evita de totes passades. De què haurien pogut parlar? El general Batet sabia que no és precisament l’atzar qui situa les persones en un moment i lloc determinats. Carrasco també ho sabia. Dencàs no ho sabé mai; d’aquí la seva ubiqüitat. Dencàs, la cigala, no deixà mai de xerricar i gesticular. Batet, impassible, no excel·lia precisament en els grans artificis verbals, era excessivament responsable i endolcia el caire inflexible de les ordenances militars, del qual es trobava, per vocació, amarat fins el moll de l’os, amb la seva magnanimitat. La prosa de Batet, amb moltes subordinades com correspon en castellà, és meticulosa i sincera com cap altra. Batet tenia una missió damunt la terra i la complí. La complí abastament, generosament. El gruix de Batet empetiteix fins i tot la silueta del president Companys, si acudim a l’encontre després de la detenció, digne d’un Velázquez diu el pare Hilari: una vegada a la comandància Batet estengué la mà a Companys prement-la fortament i, apropant-se’l cap a ell, li digué: “Què heu fet, Companys? ¿No sabeu que els ideals, ni que siguin justos, mai no s’assoleixen per la violència?” Companys respongué: “General, no hem vingut aquí a rebre consells”.
En les sessions parlamentàries dels dies 5 i 6 de maig del 36 es debateren els fets d’octubre (segueixo Rabassa Massons). Dencàs es defensà de la seva fugida dient que no tenia cap obligació de passar per un judici. Aquesta sola afirmació tirava per terra la legitimitat dels fets d’octubre; potser per això el Parlament hi passà de puntetes. Tota sedició comporta no acceptar, tampoc, els jutges matrius. Sotmetre-s’hi equival, en certa manera, a admetre la seva autoritat. La pantomima de Companys i el seu govern no tenia, des d’aquest vessant, cap justificació, si del que es tractava era de proclamar l’Estat català dins de la república federal per, unes hores després, rendir-se a l’autoritat militar, en aquest cas, i per fortuna, representada pel general Batet. Companys sabia, tenia l’obligació de saber, que Batet no el seguiria. I el poble català tampoc. Sense la complicitat de Batet i del poble català l’alçament estava condemnat al fracàs. Tot i així imposà la seva irreflexió sense parar esment en les conseqüències. Una vegada més, en unes hores ens ho jugàrem tot. I perdérem.
Des d’aquell moment la desconfiança marcà el tremp de les nostres relacions amb Espanya; s’acabaren les competències en matèria d’ordre públic. Durant la guerra civil no obtinguérem fons estatals per a la defensa; la malfiança amb Companys i la por a una nova sedició tancaren les aixetes. Fins i tot la reconquesta de les Illes, que hauria posat fi als bombardejos de Barcelona, fou obstruïda per la república: amb aquest preu pagàrem la irresponsabilitat de Companys i el seu govern, si no amb d’altres. No és, en efecte, aventurat creure (Joan Sales, Raimon Galí) que sense el sis d’octubre el general Batet no hauria tingut cap urgència en demanar el trasllat. Si s’hagués trobat a Catalunya el juliol del 36 hauria evitat que els elements incontrolats de la FAI -els failangistes, diu Sales- s’apoderessin dels trenta mil fusells de la Mestrança de Sant Andreu, i que durant deu mesos Catalunya s’ensorrés en l’abisme més pregon des de 1714. Dencàs s’enfrontà a Companys a la desesperada durant les al·ludides sessions parlamentàries. I Companys el deixà enfonsar. Oficialment Dencàs fou l’únic culpable del fracàs del sis d’octubre. Qui marxa, perquè la mort se l’enduu o simplement perquè fuig, esdevé sempre el culpable. Aquest és el preu que pagà Dencàs per la seva ubiqüitat. La pregunta que ens fem és a qui beneficiaren els fets d’octubre. Diu Rabassa que el front d’esquerres basà la campanya electoral -de febrer del 36- en l’explotació de la vessant popular, republicana i antidretana del sis d’octubre. Els rèdits electorals foren molt ben aprofitats. Quatre mesos després començava la guerra civil. Això no ho pogueren preveure els nostres polítics, tan ocupats que estaven en les eleccions.
Vint anys després del sis d’octubre sortia a la llum “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, un llibre de maduresa que reeixí en penetrar els arquetipus del nostre subconscient col·lectiu i a explicar-nos-els. És una pena que aquest llibret de dues-centes planes no sigui de lectura obligada a les nostres escoles, juntament amb “Cartes a Màrius Torres” i “El general Batet”. La vida dels catalans, diu Vicens Vives, és un acte d’afirmació continuada. La voluntat de ser és el mòbil primari de Catalunya. Les cordes del nostre temperament només es trempen amb la fe dels qui no temen ni defallences ni incomprensions, a través de la seva contribució personal i irrecompensable. Heus aquí el concepte clau: la falta de recompensa. Desconfiem dels qui viuen de la pàtria o s’aprofiten d’ella per enriquir-se. Entre els nostres polítics hi ha massa dencassos, i massa poc batets. Ja sé que aquest és l’efecte directe de les llistes tancades i blocades. Per a això s’inventaren. I per això no hi volen renunciar per res del món. Catalunya no disposa d’un superàvit moral suficient per poder-lo malbaratar d’aquesta manera. En els darrers anys tot s’ha complicat molt, tant que ningú no en parla. El milió llarg de nouvinguts no és cap broma. Aquest estol d’estrangers necessita ser integrat. Ens trobem davant d’una càrrega tan feixuga que sembla impossible de carretejar. Excepte a la Catalunya interior, els nouvinguts no senten cap necessitat d’aprendre la nostra llengua. Aquesta és la servitud més important que tenim avui, i el principal repte del segle que encetem.
Diu Vicens: el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans (si el llibre s’hagués escrit en democràcia possiblement la mística hauria estat substituïda per la supèrbia, o l’honor). Continua Vicens: a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Si declina la voluntat de ser, declina el primer ressort del nostre subconscient col·lectiu. Per sort, des de finals de setembre de 2009 tenim transferides les competències en matèria d’immigració relatives a les autoritzacions inicials de treball per compte propi o d’altri. Ara caldrà veure quin ús en fem. Déu vulgui que els nostres polítics siguin capaços d’actuar la competència de manera eficaç, sense escarafalls ni recompenses mediàtiques.
