Segur que ha notat que el terra se li enfonsava i que se li obria sota seu l’abisme del pou sense fons. Disset anys, bona presència, bon noi. M’espera amb ulls plorosos i em diu voldria parlar un moment amb vostè. D’acord, però què li passa? Bé, és que m’han dit que no digui res encara. Però, aleshores, jo com el puc ajudar si no sé què li passa i el veig amb aquestes llàgrimes de desesperació i d’impotència? I em diu amb veu molt baixa, sanglotant, és que els meus pares se separen.
I naturalment que no sé els motius que els pares d’aquest noi han tingut per arribar a la conclusió que no valia la pena continuar. No en sé els motius. El que sé és que aquest noi, alumne, disset anys, m’ha trencat el cor. Me l’ha trencat perquè els seus pares l’hi han trencat abans a ell i no ho entenia, ell no entenia res, i no sé com em sortiran els exàmens que tenim la setmana que ve, afegia, no m’hi veig amb cor, ja no tinc ganes d’estudiar ni de fer res. I no hi ha consol possible per a un adolescent que sent, en aquests moments, que li han robat el futur i la il·lusió. Acabarà sortint-se’n, és clar. Dependrà de les persones que puguem fer-li costat i del consol que li puguem oferir, però se’n sortirà. Tanmateix, des que m’ho ha dit, un sol pensament, un de sol, no m’ha abandonat. Fer plorar els fills és una de les formes del pecat. Si ja no estimes, o creus que ja no estimes, la teva parella, o heu caigut en la monotonia, o et sembla que t’has enamorat d’una altra persona, o et sents enganyat o enganyada, tant és. Aguanta, fes el que sigui, però no facis mai plorar els teus fills, no els facis mai sentir-se desemparats. Que el teu egoisme mai no prevalgui per damunt de l’amor que els deus. No hi ha res que sigui més teu que els teus fills. I és així com se sentia aquest noi aquest matí: desemparat, sense pares, a la intempèrie. I és tan difícil, aleshores, conhortar un adolescent! I sé de què parlo. Fa ja un pila d’anys jo mateix vaig fer plorar els meus fills grans. I sempre més me n’he penedit. Ara no ho faria. Segur.
