L’exageració és companya inseparable de la grandesa, deia Voltaire. Hi ha exagerats que fan el ridícul, exagerats pesats i carregosos, però hom prefereix un exagerat amb gràcia que un moderat tediós. La mesura justa és avorrida i Victor Hugo n’era molt conscient. Gràcies a aquesta obra podem considerar-lo un dels millors exagerats de la història.
El seu fill, culte i lletraferit de família, havia traduït l’obra de Shakespeare al francès. Carregat de bona fe, li demanà al seu pare que escrigués quatre ratlles pel pròleg de l’esmentada traducció, parlant sobre l’autor anglès i la seva obra. Impetuós Hugo, les quatre ratlles s’han convertit en un llibret de cent pàgines, que és ben bé un pamflet romàntic i una ensabonada de primera línia a Shakespeare i al seu geni.
El pròleg/pamflet assassina amb frases grandiloqüents tots els contemporanis que criticaven Shakespeare: carrega contra l’obsessió per la contenció “els escriptors sobris són l’equivalent dels lectors decents!”, contra la mesura neoclàssica “el poeta està sempre en verb. Ser fecund és ser agressiu!” i sobretot contra els qui el titllen de carregat, amb metàfores tan cursis com “Aneu a demanar el perquè d’una tempesta a l’oceà!”. Crítica a banda, el text és valuós perquè és escrit des de l’amor, que és el que mou la veritat. Hi ha una defensa apassionada de l’Art en majúscula, dels genis totals, que viuen per crear i “no coneixen altra sobirania i altra necessitat que la idea”. Hugo anomena a Shakespeare “totus in antitesi: no és sabut com n’és d’espantós ser complert en l’incomplet”, capaç de tots els registres i gèneres, d’unir “la cosa obscura que comencem per témer i acabem per desitjar, aquest és el punt de connexió, el sorprenent lloc de trobada del cor de les verges amb el cor dels assassins”.
Farcit de recursos estilístics – fins al punt del mareig -, Hugo destil·la la en aquesta obra la seva adoració mística. En Melcior Comes, traductor de l’obra, deu haver passat una bona estona intentant endreçar l’huracà adjectival i adverbial de l’autor, però ha aconseguit fer sonar l’assaig amb la mateixa força que va moure al francès a escriure’l. No ens queda més remei que creure que Shakespeare és apoteòsic: “us podeu escalfar les mans en el seu incendi!”.
