Cada any n’hi ha un, de derbi. Bé, un a casa i l’altre a Can Ràbia o on hagin anat parant niu els pericos. I cada any passa que cada equip treu el millor, i el pitjor si cal, de sí mateix, perquè molt sovint ens hi va més que els punts en joc, per descomptat de la pruïja de batre’ns amb els que representen qui demà al matí tornarà a ser pertinaçment present en front dels nostres ànims.
Res de nou, vaja, i tot vell i un xic dia de la marmota, ara que ha passat la febrada dels clàssics. Batut el Madrid en el còmput general, res s’oposava a que el mateix passés amb un equip que juga a ser-ho: toscos, físics, trencadors del ritme contrari, cercadors d’oportunitats al contracop… i ribetejats de pifiadetes, més individuals que col·lectives.
I així ha estat que, com que poc valor afegit al que podia oferir ha tingut el partit, i com que veníem d’una ressaca de molta tensió i de coses molt serioses en joc, no hi ha hagut al camp cap sorpresa que no fos l’arribada de les tardes de caloreta, que fan virar els colors cap a tons més clars i vistosos, per a qui li abelleixin; fora de Puyol hem tret l’equip de gala, pensant a recollir com més aviat la quarta lliga consecutiva (fa goig, oi? quarta, sí!), ells s’han lliurat al seu joc amb valentia, i la penya ha passat una gran estona veient la millor versió del Barça i enviant recadus al Mourinho, emparat d’una jugada de viu d’Iniesta aprofitant magistralment un mal rebuig a la primera, i d’un remat de Piqué de cap d’un corner mal defensat a la segona. I visca.
Som amb el cap a Wembley, qui no?
