Haig de reconèixer que malgrat tots els propòsits, continuo caient a la temptació. L’estiu és un temps propici per caure a tots els paranys. La seducció és massa forta i la carn és feble. Ja ho deia St. Pau que per mantenir-se humil, tenia la sort de sentir la crida dels instints per adonar-se que era humà entre els humans, encara que tingués el privilegi de mantenir línia directa amb aquell Jesús que de perseguit va passar a ser el seu enamorat.
En el meu cas, el parany ha estat la Revista Sàpiens. Fa molts anys em vaig prometre que no destinaria temps a documentar-me sobre fets passats, tal era el repte que tenim de futur, per no dedicar més temps a fer futuribles.
No obstant això, haig de reconèixer que la informació sobre la nostra història no és mai sobrera si l’enfoquem a conèixer-nos i saber què hem fet en el passat que ens ha donat èxit i què hem fet que ens ha portat al fracàs.
Algú podria arribar a pensar que els catalans som inintel·ligibles i desconcertants. I no li faltarien arguments. Som un poble enamorat de la realitat i de la veritat objectiva. Mirem sempre al ras. Ens costa mirar el cel i guardar les estrelles que pengen del firmament. Tenim un paisatge trencat i massa urbanitzat que ens ho faci fàcil. Quan ens enfilem al campanar ja endevinem el campanar veí. I malgrat tots els consells de bona economia, ens volem ben il·luminats que esvaeixen estrelles i constel·lacions.
Al final ens quedem amb la pols del camí i l’entrebanc que ens encalla. El problema pendent d’avui o d’ahir, la pedra a la sabata que ens fa la guitza, aquests són els temes que ens ocupen. Essent com som capaços de fer treballs magnífics, d’imaginar aspectes de la ciència reservats als déus, de posar tenacitat, paciència i enginy en la professió, resulta per altra banda, que en el camp de la res publica deixem el rigor a casa i som capaços d’autoenganyar-nos amb una facilitat espaterrant, confonent desig amb realitat i creient a l’abast de la mà allò que tenim tot just a l’esguard de l’horitzó.
Espanya que continua tan invertebrada com quan la varen inventar, segueix passant la rella i llaurant els nostres camps, perquè així s’ho va proposar. I se salta i continuarà saltant-se lleis i costums i constitucions, perquè així ho va decidir. Qué es Ley? Lo que manda el Rey.
I nosaltres, que sabem fer tan bé tantes coses, que sabem calibrar dificultats i solucions, i emprendre-les i no desistir, quan fa referència a allò que depèn de nosaltres, resulta que esdevenim maldestres quan ens hem de moure a nivell de comunitat. No hi ha manera de fer comuns criteris i formes de pensar i d’actuar de cadascun de nosaltres. Two jews, three opinions, diuen dels jueus. Algú hauria de sentenciar, i no erraria, allò de Dos catalans, deu opinions. Ens importa molt més el resultat especulatiu que l’objectiu a aconseguir. Al final som purs de cervell, però pastant el fang dels espanyols fins a la cintura.
Tothom participant de les xarxes socials, això sí, sota pseudònims no fos cas que ens identifiquessin i ens avergonyíssim dels insults que hi corren. I tanquem l’ordinador amb el convenciment d’haver aconseguit una victòria. Sobre què? Sobre qui?
El mal de tot, no és només ser capaços de generar tantes opinions diferents, sinó de creure-nos-les totes. Totes són bones i viables!. I ens quedem tan amples i tan convençuts. Els catalans només en moments de trànsit col·lectiu, i catàrquics, (després de grans fracassos, tot sigui dit) som capaços d’anar a la una. D’aquesta manera, només per reacció podem portar el país al pedregar.
Ens cal debat, ens cal serenitat, ens cal arribar a conclusions, i finalment ens cal lideratge. Ja ho veiem en els nostres dies. Tothom és capaç de ser líder i d’aconduir-nos a la salvació. I en canvi, el lideratge és l’etapa final de tot procés comunitari. Sense lideratge no hi ha resultat possible. El líder és el punt comú denominador imprescindible perquè una societat camini cap a un resultat final.
Cal explicar què vol dir “punt comú denominador”? Simplement vol dir que tothom hi està d’acord, i que ningú en restarà satisfet del tot. El lideratge és una necessitat no de l’especulació intel·lectual, sinó de l’eficàcia. Per tant hi ha d’haver una voluntat consensuada i consentida d’acceptació que sempre serà “malgré tout”
No obstant això, l’acceptació del líder és imprescindible. Què fem nosaltres, els catalans, per preparar l’acceptació del/s lideratge/s que necessitem, si la nostra praxis (esport?) diària és el pim-pam-pum?
Si és que volem arribar a resultats, la nostra actitud ha de ser passar el rasclet per veure tres coses:
1.- Què tenim en aquests moments de “comú denominador” més àmpliament consensuat i consentit.
2.- Quin líder és capaç de portar-lo a terme.
3.- I tothom a darrere, encara que algú es vulgui ventilar el nas com el Mourinho.
Ens diu l’estudi: 33 % partidaris de l’Estat Federat
31,8 % de l’Autonomia
25,5 % de la Independència
5,6 % de la Regió Espanyola
Costa molt de veure que ara hi pot haver un comú denominador que abasti una majoria absoluta, no dic del 90,3 % que sumen els tres primers, però sí prou folgada per dir un PROU! eficaç per aconseguir un determinat objectiu? Només hi ha un PROU que valgui la pena: Aquell que té un objectiu viable i factible. Els altres PROU’s, sense això darrer, només són frustració i engany.
Ara tothom proscriu el peix al cove que tot sigui dit, ens ha donat tot el que tenim. Aconseguir el Pacte Fiscal és més peix al cove? Només els ingenus o el partidisme rebentista pot ignorar que sota d’aquest titular n’hi ha un altre que especifica: “Equivalent al Concert Econòmic Solidari”. Hem d’acceptar avançar pel canal cap a l’oceà tot salvant les rescloses. Després de l’una, l’altra. I així fins a l’oceà –si pot ser- pacífic. I cada resclosa, sense via de retorn.
Si no som capaços de fer això, continuem vivint i complaent-nos d’afirmacions i d’opinions i lamentant-nos dels fets aconseguits. I tal dia farà un any. Seguirem llegint Sàpiens endarrerits per ajudar fer passar les tardes soporíferes dels estius. I d’aquí a uns anys, cap Sàpiens recollirà la realitat nostra d’avui, a no ser, lamentar la constant pèrdua d’oportunitats.
Josep M. Puig
Terrassa/Calella de Palafrugell. Estiu 2011
