Benet XVI, a Madrid, ha aplegat, entorn d’ell, multituds de catòlics. Milers i milers de persones, -la majoria, joves- l’han escoltat directament. També, bisbes, sacerdots, seminaristes, religioses, intel·lectuals, pares de família…Des de les nostres llars hem connectat amb la televisió quan ens ha convingut fer-ho per assabentar-nos de les diferents trobades, ja fos per curiositat, per un vertader interès, per criticar-ho o per lloar-ho,
El sant Pare ha parlat de fe, de caritat, de coratge, d’esperança, de treball, de rectitud de cor i de ment, de la recerca de la veritat, de l’eclipsa de Déu en moltes consciències, de vocació a la santedat, de l’ajuda als més necessitats i desvalguts, del despreniment dels béns temporals, del compromís polític i social enmig de la societat…I ho ha explicat amb paraules ben entenedores per a tots. Ha donat exemple d’entrega i de dedicació en molts moments del viatge, la qual cosa ho exigit molta fortalesa i paciència, i naturalment molt d’amor.
Ha mantingut entrevistes amb els Reis, amb diversos governants, amb malalts profunds o desnonats, amb els voluntaris de les jornades, és a dir aquells milers de joves que estigueren al servei de tots els participants.
Voldria fer esment especial al discurs adreçat als professors universitaris. Fou el divendres a San Lorenzo del Escorial. Coneixedor profund del món acadèmic, el Papa – tenint al davant molts professores del món universitari- els ha parlat de la racionalitat de la fe, de creença i ciència, d’investigació, de magisteri entregat… La Universitat -ha dit- “encarna un ideal que no ha de desvirtuar-se ni per ideologies tancades al diàleg racional, ni per servilismes a la lògica utilitarista del simple mercat, que veu l’home como un simple consumidor”.
Els ha demanat que siguin “autèntics mestres” per formar el jovent com a “persones obertes a la veritat total en las diverses branques del saber” i convençudes de “la capacitat humana d’avançar en el camí cap a la veritat”. Els ha fet veure que és alta l’aspiració que poden transmetre, personalment i vitalment, als seus alumnes i, per tant, “no tan sols unes tècniques instrumentals i anònimes, o unes dades fredes, utilitzades només funcionalment”.
El Papa els ha animat a “no perdre mai la sensibilitat i la il·lusió per la veritat; a no oblidar que l’ensenyament no es una migrada comunicació de continguts, sinó una formació de joves als qui heu de comprendre i estimar”. Ha fet alçaprem en el fet que l’estudi i la investigació són un “camí” que porta cap a la veritat: el “camí de la intel·ligència i de l’amor, de la raó i de la fe. No podem avançar en el coneixement d’alguna cosa si no mou l’amor; ni tampoc estimar una cosa en la qual no veiem racionalitat”.
Ha alertat que “la veritat sempre estarà més enllà del nostre abast. Podem buscar-la i apropar-nos-hi, però no podem posseir-la; més aviat és ella la que ens posseeix i la que ens motiva. En l’exercici intel·lectual i docent, la humilitat és així mateix una virtut indispensable, que protegeix de la vanitat que priva de l’accés a la veritat. No hem d’atreure els estudiants cap a nosaltres mateixos, sinó encaminar-los cap a la veritat que tots busquem. A això ens ajudarà el Senyor que us proposa ser senzills i eficaços com la sal, o com la llàntia, que dóna llum sense fer soroll (cf. Mt 5,13-15).
La universitat, per a Benet XVI, ha de ser la llar on es busca la “veritat pròpia de la persona humana”. Per aconseguir-ho cal “superar tota concepció relativista, utilitarista i reduccionista”…sense quedar-se en un ensenyament purament tècnic, d’acord amb les demandes del mercat. També els parlà dels possibles abusos d’una “ciència que es creu il·limitada” pel que fa a l’ús dels mitjans per tal d’assolir unes precises finalitats. Estava clar que al·ludia als límits ètics o morals que comporta el respecte de l’home, com a persona, i de la seva dignitat, com a criatura feta a imatge i semblança de Déu, la qual no s’ha de manipular com qualsevol cosa material ja que la criatura humana sempre és “algú”. Estaria pensant el Papa en aquells altres temps, ja passats, en què els nazis investigaven científicament per fer avançar la ciència a base de sacrificar moltes vides humanes de jueus, de malalts inútils, de vells caducs, d’embrions, etc? No traspassaren llavors aquests límits ètics dramàticament ?
La visió universitària vital, moral i científica del Sant Pare ha estat, doncs, un regal en aquests temps de pensament dèbil i de relativisme creixent.
