En la llista de coses sobre les quals no en tinc ni idea trobem escrita la paraula poliamor, i avui us en vinc a parlar una mica. El poliamor, les relacions obertes, i fins i tot les parelles no convencionals tenen aquest no sé què tan especial que les fa semblar exòtiques i interessants, però saps que viuràs més tranquil si les mantens allunyades de tu. Justament crec que em semblen tan atractives perquè les veig inassolibles i només existeixen en un imaginari en què tothom deixa de banda l’empatia i la intel·ligència emocional.
La meva relació amb el poliamor no va més enllà del fet d’haver-me llegit el llibre En defensa d’Afrodita. Contra la cultura de la monogàmia (Tigre de Paper, 2014) i de la meva no-relació amb un noi que em va arribar a fer creure que era 100% lícit el fet que ell se n’anés al llit amb altres noies perquè ningú no és de ningú i la llibertat de l’individu no es pot coartar d’aquesta manera. Ara, uns anys després de l’única lectura que m’ha fet agafar un llapis i subratllar determinades frases, sembla que la febre del poliamor s’ha anat apaivagant… La gent té parella, o no en té, però si la tenen, ho fan majoritàriament de forma monògama (deixant de banda les banyes, és clar, que sempre han existit i continuaran fent-ho).
El llibre en qüestió està construït a base d’articles i assajos de diferents autors que ens serveixen de testimoniatge dels diferents tipus de relacions no monògames que existeixen. Aquesta macedònia de veus, però, deixa apartades aquelles persones que mantenen una relació amb una única persona i els va més o menys bé; no podem trobar dins del llibre cap article que ho expliqui. És com si els de Rodalies fessin un debat sobre el funcionament dels seus serveis i només hi fessin participar gent de casa, sense deixar que cap persona que n’hagi sortit malparada pels retards hi participi.
És veritat que el llibre pot aportar bones eines per un debat de sobretaula sobre les relacions sexoafectives, però res s’hauria de prendre al peu de la lletra. Bàsicament, la idea central del llibre és que hi ha 4 factors que hauríem d’entendre de la mateixa manera que la nostra parella per a que les coses funcionessin: l’amor, el sexe, l’economia i la política; com que és impossible compartir-ho amb la mateixa persona, ens buscarem cada una d’aquestes característiques en persones diferents. A més, ens explica que han d’existir un seguit de normes i haver-hi consentiment entre tots els integrants del grup poliamorós perquè la cosa pugui funcionar bé. Ah, i confiança.
Escrivint aquest article m’estic sentint una mica com si tingués més de cinquanta anys… M’explico: puc llegir mil llibres sobre el tema, em poden explicar experiències personals i, fins i tot, em puc aventurar a viure-ho en primera persona, però no entenc les parelles més enllà de l’amor convencional. Sí, culpable. Crec que prou feina tenim coneixent a una persona del tot, treballant dia a dia per tirar les coses cap endavant, entenen manies i fent que entenguin les nostres com per haver-ho de fer amb més d’una. Quina feinada.
Cap al 2019 va ser quan va a haver-hi el boom: les relacions obertes estaven de moda i l’amor era, com ens agradava anomenar-lo, lliure. Érem tots molt progres, suposo. Després va venir la pandèmia i tot es va anar refredant. Ara, quan se’ns planta algú davant i diu que per ell les relacions són obertes o mai seran, llegim entre línies un covard capritxós que s’amaga darrere la figura de poliamorós modernet, però que, al cap i a la fi, sabem que no és més que un fuckboy que se’ns vol posar entre les cames i no comprometre’s mai amb res. Gràcies a déu que els hem pogut anar clissant…!
L’amor romàntic torna a estar de moda, encara que ens hàgim donat el marge d’explorar-nos uns quants anys i llençar-nos a l’aventura, hem pogut veure que amb la tranquil·litat del que coneixem ens sentim més a gust. Sí que és veritat que, ben mirat, la parella monògama pot ser poc natural per definició, per això existeixen les banyes, però no ens enganyem, la monogàmia és molt més pràctica. No crec que existeixi una mitja taronja voltant pel món per a cada un de nosaltres ni que l’amor sigui tant fàcil com el pinten en les pel·lícules, però si et ve de gust i te’l treballes, pot acabar resultant una cosa força bonica.
