Estimat lector: avui no li parlaré de política. L’actual política interior a Catalunya fa venir ganes de tapar-se les orelles. Veurem si les eleccions de demà me les fan destapar…
No. Avui vull parlar d’un fet preocupant a tot arreu: la greu disminució de la quantitat d’insectes, que posa en perill la cadena natural que aguanta la vida de la humanitat. I és molt diferent de llegir-ho als diaris que notar-ho en el propi entorn.
L’edat i la salut ens va fer decidir a la meva dona i a mi, ara fa ja divuit anys, a anar a viure a un pis de suport, on en cas de necessitat tinguéssim ajuda immediata. I no ho hem lamentat pas. Aquest habitatge és a una urbanització senzilla que es va construir després de la caiguda del mur i la desintegració de la Unió Soviètica, als extensos terrenys de la caserna d’un regiment blindat, que ja no s’estimava que fes falta en aquesta ubicació. Els que la van construir van plantar en els nous carrers i en un parell de petits parcs que hi van encabir, molt arbres i plantes que a la primavera floreixen. Castanyers, cirerers de flor blanca i de flor rosa, arç blanc i roig, etc. I així quan venia el bon temps i tot floria cada any se sentia un botzineig d’abelles i de vespes, de marietes i d’insectes de tota mena. L’any passat ja va ser menys. I aquest any res de res. Veure passar una abella és un esdeveniment. Per aquest temps, quan ventilàvem el pis, ho fèiem tapant les finestres amb cortinetes, per no trobar-nos una vespa a dins. Ara podem deixar-ho tot obert i no entra ni un mosquit.
Aquest diuen que és el resultat de l’ús incontrolat de pesticides. Així s’han eliminat les conseqüències indesitjades dels insectes perjudicials però també s’han eliminat els útils, que des de sempre amb la pol·linització han fet possible la producció d’aliments vegetals i han assegurat la supervivència del nostre món tal com el coneixem. I la dels ocells, que també tenen el seu lloc. Qui pot imaginar-se un món sense ocells? No dic pas que a tot arreu del país la situació sigui tan extrema. Però si ja fins i tot es parla de fer servir mini-drons per a la pol·linització, alarmar-se no és pas sobrer.
I aquesta és només una amenaça més al costat del canvi climàtic, sense parlar ja de les guerres insensates desencadenades per megalòmans sense escrúpols. Des que el món és món cada generació ha desitjat que la següent visqués millor que la seva. Però ara el panorama és molt fosc. Com ja vaig escriure una altra vegada, en un altre context, la humanitat ha trobat sempre camins per sobreviure. I segur que ara tembé els trobarà. Però el món llavors serà possiblement molt diferent i els tombs que encara doni no seran sempre planers i pacífics.
Els que estem ja amb un peu a l’altre món ja no ho veurem, però hom no pot evitar una gran recança, pensant fins on ens ha portat la insensatesa, el pensar massa en l’avui i massa poc en el demà. I només podem desitjar que hi hagi encara prou seny i prou voluntat per sortir del parany en el que ens hem ficat nosaltres mateixos.
Estimat lector. Perdoni el pessimisme d’aquestes línies. Però pensant en aquests problemes globals de la humanitat, tot això de la “inquebrantable unidad”, de la persecució de llengües i d’ètnies, es veu encara més boig, més irresponsable, més forassenyat.
