Potser l’estiu i els dies de descans que la majoria ara es pren (malgrat les limitacions pandèmiques) són un moment adequat, per anar, en aquest conflicte amb Espanya que ens afecta a tots, més enllà dels vaivens i de les desil·lusions de la política diària i d’escampar boires als nostres caps i recuperar-hi la prioritat d’uns quants punts fonamentals que no hauríem de perdre mai de vista per lluitar sempre com i on puguem per desfer malentesos i per desenmascarar els que ens difamen sigui per ignorància, sigui per ceguesa ideològica. I encara que sembli que digui coses més que sabudes, hem de tenir clar que només ho són per nosaltres i que no hem de parar de repetir-les als altres, siguin de dins, siguin de fora.
Ja fa set anys vaig escriure al butlletí de l’associació dels catalans d’Hamburg, “El Pont blau” un article sobre un d’aquests punts, que malauradament no ha perdut gens d’actualitat i del que en reproduiré aqui alguns fragments. Allà deia que una de les feines constants dels catalans de fora havia de ser els errors de la gent sobre el cas català, especialment un dels que més simpaties ens podia costar. Es tractava de què hi havia alguns comentaristes alemanys que deien que els catalans odiàvem tant Espanya com la seva llengua. Aquest mateix és l’argument amb el que els ultranacionalistes espanyols han enganyat constantment el seu poble i que ha fet arribar als extrems del “a por ellos”.
Nosaltres, però, sabem i no hem de parar d’aclarir-ho tossudament, que això (deixant a part alguns exabruptes de compatriotes exaltats) no és cert. Deia llavors i segueix sent vigent que el que tots sentim és indignació i rebuig contra una classe política amb una mentalitat anacrònica i que atia en el seu poble l’animadversió contra el nostre. Tenir-ne també contra el poble petit que ha estat continuament desinformat per uns dirigents que n’abusen per tal de defensar els interessos particulars d’una casta dominant, seria tan injust com aberrant. Són membres d’aquest poble la gent (ni que de tant valenta n’hi hagi poca) que a Catalunya s’associen en “Castellanos por la independencia” i “Súmate” i que ens defensen quan parlen amb “los paisanos de su pueblo”. Si aquest odi general existís (ja dic que no parlo de casos aïllats, que sempre n’hi ha a tot arreu i en tots els conflictes) no hauria estat possible la convivència tranquila que hi ha hagut des de fa tant temps entre els catalans que ho són des de moltes generacions, i els que ho són des de fa una o dues. I això és una cosa que hem de deixar clara sempre: d’odi n’hi ha, però no és el dels catalans contra els espanyols sinó el d’una casta espanyola dominant sobre Catalunya, contra tot allò que que contradiex el seu nacionalisme exacerbat (en el pitjor dels sentits) i que no admet, en el que consideren els seus dominis, altra personalitat que l’espanyola.
Repetim-ho sempre i a tot arreu: nosaltres no odiem a ningú. Allò que perseguim és senzillament de poder viure sense que ningú ens posi a cada generació traves a la nostra empenta, sense que ningú, sigui de manera descarada o subrepticia, pugui perseguir la fita de deixar reduides la nostra llengua i la nostra cultura secular a un petit residu folklòric que es treu de l’armari a alguna festa tradicional. I repetim, també tant com calgui, que volem viure en pau i concòrdia amb tots els europeus, inclosa Espanya, i que en nosaltres trobaran sempre la mateixa solidaritat que ens vulguin donar ells, que no ens girarem d’esquena a qui no ens giri la seva.
En l’article següent, explicaré algunes anècdotes que crec interessants per subratllar el que he escrit avui.
