Desfer una guerra II
En la primera part que vaig editar amb aquest títol, al Matí Digital, em preguntava: En una època que la tecnologia està tan avançada, com ho podem fer per ajudar els que s’han quedat incomunicats? I pregava a Déu que tota aquella gent forassenyada que es va aventurar a anar ajudar-los, des d’un principi de la guerra, que continués ferma. Que cada dia siguessin més els herois que es juguessin la seva estabilitat per ajudar els que injustament passen per aquest calvari.
L’any passat, seguint el perfil que marca les meves novel•les, mig autobiogràfiques, algú ressaltava que hi sortissin personatges dedicats a l’ensenyament o a la sanitat. Podria argumentar que no tinc prou imaginació per traslladar-me en altres ambients, però no hagués estat del tot cert, la veritat és que, quan menys temps em queda, més ganes tinc de dedicar-lo a la cura, potser per això, en un joc que vaig proposar al taller, que es tractava d’inventar paraules, a mi em va venir al cap “escriviurem”.
El cas és que, amb aquesta idea, aquests dies, hem “escriviscut”, ja que en Marçal Llimona, director d’aquest diari, després de llegir la primera part de Desfer una Guerra, em va donar el telèfon de la Gemma Poca, de professió infermera, que ha estat als camps de refugiats de Leasbos, Idomeini i ara a Ucraïna… que col•labora amb diferents organitzacions i que participa en xerrades per difondre la magnitud de la tragèdia de famílies senceres, dones soles, nens, malalts, vellets… La Gemma que ara està dins de l’associació Acción Norte, ens ha ajudat moltíssim: ha estat amb ella que hem pogut fer possible que al taller d’escriptura dels Tecamolsaires del Montseny aconseguíssim els diners per a una família d’Ivankiv que havia estat acollida a Cardedeu i que ara està fent una labor d’ajuda humanitària al sud d’Ucraïna.
Si mireu la fotografía, la del mig és la Gemma Poca que ens agraeix la col•laboració. Juntes hem anat a Westerunion i hem pogut fer la transferencia, sumant donacions i guanys de vendre llibres. La Nàdia una de les protagonistas reals de la novel•la On vas, Irina? ha contestat per Watts: rebut, i hem pogut seguir el seu viatge, a peu, en autobús i en tren, junt amb una amiga per anar a recollir el vehicle que tanta falta els fa per seguir la tasca d’ajuda humanitària.
Si la podeu llegir hi trobareu com n’era, de previsible, la guerra que estan patint a Ucraïna. La novel•la està redactada en present, però va fent evocacions al passat. I els personatges que hi surten són de carn i ossos, ja que he tingut durant dotze estius una parella de germans: la Nàdia i el Boba Skryt afectats de la zona contaminada. –Ara quasi destruïda–.
Aquest acolliment ha estat ampliat en més d’una ocasió per l’estada de la mare, –quan havien d’intervenir la nena– i per la d’amics que es trobaven en situacions especials.
No han estat uns mesos puntuals, durant les altres estacions, he mantingut amb ells correspondència seguida. Fins ara que estan en guerra i morts de por, he pogut imaginar què se sent vivint en una zona contaminada; m’han transmès l’alegria d’aconseguir la independència del país i la desídia per la corrupció i l’engany que els ha portat a perdre la pau.
Per altre part, crec, ben sincerament, que llegint–la, el lector es pot identificar amb el clam dels personatges. En realitat, és la seva veu qui parla: ells em demanaven que l’escrivís, per a mi era un repte difícil i cada cop que es moria un d’ells em moria jo una mica…Del 2007 fins avui, que sàpiga, han mort per culpa de malalties degeneratives els quatre avis amb menys de seixanta anys, l’oncle i el pare dels nens de la família Skryt a qui vaig acollir i vaig anar a visitar a Ivankiv.
Tot i que el que hi passa és inventat, és molt creïble: he seguit els escenaris de la novel•la viatjant per Ucraïna… des de Kiev fins a Polònia.
La meva intenció no era escriure una novel•la i prou, era conscient del greuge que patien des de fa temps: contaminació i pobresa.
A les presentacions que se n’ha fet m’ha acompanyat el periodista Lope Guerrero, un especialista en el tema d’Ucraïna i Rússia, que molt sovint me n’envia notícies. Viatja sovint a Ucraïna on hi té amics també periodistes i d’altres que amb la guerra han perdut la vida. El seu fill, en Felipe, amb només vuit anys, ja era un gran defensor del seu país… ara és tot un cosac.
Podíem haver posat, com a portada, el reclam d’una jove amb una vespa que s’escapa amb un bebè dins la motxilla. Però no! hi ha una nòria parada en el temps que grinyola, la que pertany al parc temàtic que mai es va inaugurar per culpa de l’explosió de Txernòbil, el 26 d’abril del 1986. És una fotografia de l’Antonio Benítez: un reporter que hi va dedicar un hivern i ens va desitjar molta sort amb la difusió. Una fotografia del mateix autor va estar l’escollida l’any següent per la Svetlana Aleksiévitx quan li van donar el premi Nobel, fet que a Bielorrússia va ser una notícia que no va durar ni tres minuts… la periodista, també és una de les protagonistes de la novel•la on vas, Irina? i en Ramon Gasch que m’ha acompanyat en un munt de presentacions perquè està molt sensibilitzat pel tema i és l’autor de Núvol negre, també.
Algunes associacions de Catalunya, en favor dels acolliments de nens de la zona afectada, tant la de Bielorrússia com la de Txernòbil, que han llegit el llibre m’han enviat notes d’agraïment per la difusió de la seva tasca: els nens que vénen a països no contaminats milloren les seves defenses. En el cas de la de Collbató, via videoconferència, als acollits gaudeixen del fet que se’ls consideri protagonistes d’una novel•la que pot arribar a un final feliç.
Ara la Nadià Skryt ha passat a ser la Nàdia Dudarenko des que es va casar. A l’aldea d’acollida que ara viuen, prop de Rumania on fan la labor, l’espera la seva filla Sofia i la cosineta amb tota una colla de gent que continuarà necessitant l’ajuda de tots.
Per últim, he de lamentar que no tingui una trajectòria de prestigi per a defensar la meva novel•la, però sí que és veritat que m’ha agradat escriure i millorar el món que m’envolta. La meva tasca com a mestra i mare de família m’ho ha posat difícil, les dones tenim encara molt per reclamar, per això vaig decidir que les protagonistes fossin dones. Però recordeu, no estem sols quan volem ajudar, Déu ens mira i en aquest cas ens ha envoltat de bones persones. Podeu explicar el vostre cas a l’Associació Acción Norte i col•laborar-hi, si us sembla just i podeu.
