Amics, amigues
Entre abans-d’ahir i ahir hem vist una mica la imatge de la justícia i de la política espanyola. No saben per on van. El jutge Marchena, volent tornar la pilota calenta que té entre mans a la política, ha facilitat un espectacle entre truculent i clarificador del que està passant amb el judici als nostres presos polítics. Tot plegat s’ha quedat a mig camí per com d’empantanegada està la justícia. PP i Cs, mitjançant la jutge Lamela i el Llarena, li van passar la pilota de política bruta al Tribunal Suprem, on Marchena un dia simula neutralitat, un altre mal humor i sempre, però, se li veu el llautó. Aquests dos dies de presència al Congrés i Senat dels presos polítics li han permès a Marchena, als del tribunal, fiscalia i advocacia de l’Estat allargar el seu pont, que és el que fan sempre que poden. Diuen que estan molt cansats… Pobrets! Espero veure’ls un dia a tot ells i elles engarjolats i anant cada dia, des de de les sis del matí, al seu propi judici.
No sé si tota aquesta colla de jutjaires, fiscaloides i altres males herbes han vist els actes d’ahir i avui, al Congrés i al Senat, en directe des de la Sierra. Si ho han fet, hauria volgut veure les seves cares. Me les imagino semblants a les de l’Albert Rivera, que regalimava odi i rancúnia pels ulls i queixals. L’Arrimadas semblava més tranquil·la pensant que en aquella sala ho passaria millor que al Parlament, on deu haver esgotat tota la seva mala bava i gramàtica parda. De les cares llargues dels del PP i la rebequeria a cops de peus dels de Vox no cal fer-ne cas, no saben fer res mes.
El coratge i la dignitat que han mostrat els parlamentaris presos polítics ha estat una lliçó per a tots els antinosaltres que els han vist i sentit en directe o a través dels mitjans audiovisuals. Després de molt més d’un any en injusta presó preventiva i d’estar aguantant un vergonyós judici, s’han mostrat més sencers que qualsevol dels Rivera que hi havia a les dues cambres. Quelcom que els deu haver fet, als Rivera’s, molta ràbia, endemés de veure tan serens els presos polítics –estan serens i coratjosos perquè se saben innocents i complidors del mandat del seu poble–, deu haver estat la constatació que aquests darrers no estan sols: Comuns, Podemos, PNB, Bildu (o com es digui ara) han fet costat als nostres herois. La democràcia i el dret a decidir no és cosa tan sols de catalans; ho he dit sempre, hi ha molts, moltíssims espanyols, dignes d’un millor Estat. Algun dia ens trobarem junts contra la tirania i des de la República.
Ara queda un tema pendent, entre d’altres, molt important. És si les cambres suspendran de les seves funcions els presos polítics que avui han pres possessió dels seus càrrecs. Molts ens temem el pitjor, perquè estem escarmentats; però el pitjor no seria el més raonable i legítim. I, aquesta decisió, en ambdues cambres, està en mans del PSOE, sembla ser que en les respectives meses. El PSOE ja ens n’ha fet unes quantes de molt greus, ja només faltaria aquesta. Si el PSOE, amb els que l’acompanyarien, pren la decisió de suspendre parlamentaris que han estat votats per milions de ciutadans, haurà caigut en les mateixes clavegueres dels seus antecessors en el poder. Si això ocorregués, crec que a Catalunya hi hauria d’haver una reacció contundent. Ens haurien robat els nostres vots. El vostre i el meu. Cal anar pensant en el que caldria fer, perquè encara que s’emparessin en tota la jurisprudència que volguessin, el cop a la democràcia i a Catalunya seria gravíssim. Seria un robatori a milions de catalans i catalanes i una befa al nostre país. Cal estar previnguts!
Diumenge vinent hi torna a haver eleccions, aquesta vegada per al Parlament europeu i als ajuntaments. Tot és possible, però considero poc probable que el PSOE prengui una decisió sobre el transcendental assumpte de la suspensió o no de l’exercici dels drets parlamentaris als presos polítics. Ho decidiran en funció dels seus previsibles resultats electorals en cada escenari. En política tot va així, malauradament. I, en aquest punt, als partits independentistes també els cal una reflexió. No vull donar la culpa a cap en concret. A mi m’ho posen molt difícil. Com jo, centenars de milers d’independentistes hem clamat per la UNITAT i no se’ns ha fet cas. Si no fos per Catalunya, es mereixerien un escarment. L’únic que han aconseguit és fragmentar més l’independentisme; una mostra: l’aparició del Sr. Graupera amb les seves “primàries”.
Ens cal emular l’exemple dels nostres presos polítics i exiliats. Si anéssim plegats, potser, la nostra força seria immensa i tal volta no hi hauria ni pesos polítics ni exiliats. Això és molt greu! I la República Catalana estaria, com a mínim, més a tocar. Diumenge serà una jornada important i les properes setmanes també. A l’aguait!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
