Els ajuntaments tenen l’obligació de dur a terme totes aquelles actuacions que facilitin la vida als ciutadans i, evidentment, d’evitar tot allò que pugui contribuir a provocar accidents.
Els accidents, com la mateixa paraula indica, són successos inesperats i no desitjats que, en general, s’haurien pogut evitar si s’haguessin pres determinades precaucions.
Sovint es duen a terme a les ciutats actuacions poc meditades o insuficientment avaluades, que poden tenir conseqüències funestes. Segurament, les persones que prenen aquestes decisions no ho farien si coneguessin les conseqüències d’una informació deficient o d’una manca d’anàlisi prèvia i cal afegir que, per causes diverses, sovint es deixen de fer manteniments imprescindibles a l’espai públic.
A més, malauradament, hi ha casos en què les decisions es prenen per interessos concrets, assumint que la probabilitat de causar un dany és baixa. En posaré alguns exemples.
Fa uns dies, vaig veure com un vianant s’entrebancava i es feia mal a un turmell a causa d’un escocell sense arbre ni cap mena de senyalització. Els escocells es poden cobrir —hi ha recobriments porosos— per evitar tant la brutícia com els accidents. En qualsevol cas, un escocell amb arbre no comporta gaire risc; buit, sí.
Haureu observat que, des de fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona “millora les voreres” de molts carrers. Aquestes millores, de vegades, només consisteixen a retirar els panots, aplanar el terra —que sovint presenta bonys— i substituir les vorades, algunes molt desgastades o enfonsades. També s’hi construeixen passos de vianants amb pendent.
Una característica d’aquestes noves voreres és que les vorades presenten cantells vius. A més, als punts on s’uneixen el pendent d’accés al pas de vianants i la vorada, també hi apareixen aquests cantells. Aquests elements han provocat alguns accidents, i hi ha veus que reclamen que les vorades siguin arrodonides i no presentin arestes vives.
Un darrer exemple és el dels semàfors. Segur que recordareu que, fa uns anys, els semàfors disposaven de pantalles que permetien veure’ls bé de cara, però que impedien la visió lateral del llum. El senyal era perfectament visible per als cotxes i els vianants que circulaven en el sentit correcte del focus. Posteriorment, van ser substituïts per uns altres sense pantalla. Segurament, algú va considerar que eren més estètics o que permetien un estalvi de material.
El fet és que, sense pantalla, presenten dos problemes. D’una banda, segons la posició del sol, no sempre es distingeix bé si estan il·luminats. De l’altra, permeten una visió lateral que fa possible veure diversos semàfors alhora, cosa que pot generar confusió, especialment en carrers que no són completament perpendiculars. El risc d’accidents, en aquests casos, és elevat.
Corregir les tres qüestions esmentades seria molt costós en alguns casos, però en d’altres només requeriria una mica més d’atenció i previsió.
Quan un ciutadà cau en un escocell buit, ensopega amb una vorada mal resolta o interpreta erròniament un semàfor, no ens trobem davant d’un infortuni inevitable, sinó davant del resultat d’una decisió deficient o d’una negligència perfectament evitable. L’espai públic no és un laboratori d’assaig ni un aparador estètic: és un entorn que ha de ser segur, previsible i pensat per a l’ús real de les persones.
Assumir que “probablement no passarà res” és una manera de traslladar el risc als ciutadans. I quan passa, el cost no és només econòmic, sinó també físic i humà. La prevenció no hauria de ser una opció ni una qüestió de prioritats pressupostàries, sinó una obligació bàsica de qualsevol administració responsable perquè cada accident evitable és, en última instància, una decisió mal presa o no presa a temps.
