Rebutjar la violència en nom de la democràcia, sense dotar de contingut a cap dels dos conceptes, és una proposició buida de sentit. Defensar la violència en nom de la democràcia, si no es matisen molt els conceptes, és simplement una contradicció.
D’entrada, hi ha una aporia insalvable, que fonamenta la polarització al voltant del conflicte de Can Vies: els qui argumenten parteixen de dues concepcions polítiques normatives diferents. La mare dels ous, filosòficament parlant, radica en la concepció de les relacions de poder que tinguin uns i altres, ja que d’aquesta depèn la justificació del poder del sobirà i, en conseqüència, l’obediència legítima que professen els ciutadans. En altres paraules: només ens indignarem davant la justificació de la violència ‘antisistema’ si considerem legítim ‘el sistema’. I aquí les posicions són irreductibles: per uns la defensa de la democràcia passa per mantenir el poder constituït (i reformar-lo paulatinament en favor de l’assoliment d’unes majors cotes de democràcia); pels altres la democràcia mai serà aquesta ‘societat ben ordenada’, per dir-ho en termes rawlsians, sinó una eterna dialèctica emancipadora entre poder i contrapoder.
Per això mateix, m’interessa abordar el problema de la desobediència cívica i la violència des de la perspectiva que ofereix el pensament d’Étienne Balibar, ja que la seva reflexió és un treball mediador entre aquestes dues perspectives enfrontades. No ens ha de sorprendre, doncs, que les seves formulacions tinguin sempre la forma d’antinomia.
Balibar parteix de la perspectiva que Foucault anomena històrico-política, per oposició al discurs filosòfico-jurídic: per Balibar la institució i manteniment del sobirà seria sempre una relació de dominació, una imposició, i no un pacte entre ciutadans —el contracte social— que instituís un ordre jurídic a nivell supraindividual. No hi hauria, per tant, cessió del monopoli de la violència, en tant que la política no s’entén com una realitat extensiva —no ocupa un espai, no s’excerceix des d’una institució ni podem identificar certes accions com a genuïnament polítiques— sinó que és interpretada com a realitat intensiva —és a dir, que depèn de la intensitat que adquireixin les relacions. Malgrat això, a diferència de Foucault, i per raons que ara no podem entrar a considerar, Balibar creu que aquesta relació de dominació pot ser estable i reconeguda com a legítima pels ciutadans: en el context d’una democràcia representativa, l’obediència al sobirà està justificada —si bé es tracta sempre de servitud voluntària.
Amb això, en contra del que podia semblar, Balibar no nega el caràcter violent de la política, sinó que el posa de relleu: “existeixen diferents graus en la violència que acompanya la formulació i la posada en pràctica dels ideals, però no hi ha grau zero. […] No hi ha, doncs, no violència”. En altres paraules: qualsevol imposició d’una idealitat —ja sigui una ideologia en sentit ampli o de l’aplicació d’una llei concreta— comporta violència. En aquest sentit, distingeix entre ‘violència ultraobjectiva’ i ‘violència ultrasubjectiva’: la primera prové de les institucions, del mercat, de l’imposició ‘legal’ de la dominació; la segona, en canvi, prové de l’autoafirmació identitària: cal incloure-hi el nacionalisme excloent, el racisme, l’imposició d’interessos particulars, etc.
És més: Balibar considera que el poder constituït —l’Estat, s’entén— es reserva, també, el poder de definició: té la capacitat de delimitar què és violència i què no. D’això Balibar en diu ‘contraviolència preventiva’: l’Estat s’assegura anticipadament que certes accions seran sancionades com a il·legítimes.
Aquesta voluntat d’assenyalar els límits violents del poder constituït respon a una visió més reformista que revolucionaria: Balibar no vol fer d’aquest caràcter violent de les institucions l’excusa i la justificació de la violència irreductible d’aquells qui rebutgen l’Estat en bloc (podríem dir: els antisistema). La seva intenció, en canvi, és evitar que l’Estat s’esclerotitzi i que la seva violència —necessàriament excloent— quedi blindada en l’esfera supraindividual del dret: el poder constituït ha d’estar constantment en tensió amb el poder constituent, en un procés de democratització continu.
Per tot això, Balibar considera que la desobediència cívica és la base de la política; una desobediència que inclouria el que ell anomena ‘antiviolència’: un concepte disruptiu que trencaria la dialèctica poder-contrapoder, violència-contraviolència. L’antiviolència és un moment de suspensió política entre el poder constituït i el poder constituent: un moment necessàriament violent, però limitat per la civilitat, en la mesura que el moviment ‘revolucionari’ o ‘constituent’ ha d’interactuar amb el poder constituït per modificar-lo en els seus propis termes.
En resum: aquesta disquisició sobre el pensament de Balibar no només pretenia conferir relleu al concepte de violència, que en el seu moment d’antiviolència cívica hauria d’incloure formes de resistència pacífica, com la vaga de fam o la immolació bonzo —actes profundament violents—, sinó també posar l’accent en l’arrel conceptual de cert enrrocament discursiu al voltant dels avalots en defensa de Can Vies.
‘Democràcia’, ‘violència’ o ‘civisme’ són conceptes que no signifiquen res si no els saturem amb concepcions polítiques normatives, i l’aportació de Balibar té la virtut de proposar una mediació teòrica on aquestes concepcions no siguin impermeables. Ni es justifica ni es criminalitza la violència: es proposa una visió antinòmica, com ho és el concepte d’antiviolència, per començar a discutir el grau de civilitat necessària que ha d’assumir la desobediència civil per ser un fenomen polític digne de tal nom.
