Ara els mitjans de comunicació espanyols admeten les xifres de participació d’anteriors manifestacions per la Diada per dir que en la d’enguany hi ha hagut una baixada de participació. Ells mateixos admeten que la informació que publiquen o emeten habitualment és completament falsa i que les opinions que publiquen es basen en falsedats. A sobre tracten el seu públic d’analfabets funcionals profunds i se’ls riuen a la cara. Igual com va passar amb la guerra de Cuba, on els diaris publicaven articles dient que els americans eren una colla d’alcohòlics incapaços de combatre amb el poderós exèrcit espanyol. Després va venir allò dels “Más vales honra sin barcos que barcos sin honra”, que no deixava de ser una mentida més dels que vivien de la situació, ja que la majoria de baixes de l’exèrcit espanyol no les van causar les armes de foc enemigues, sinó simplement les malalties tropicals. És l’etern abisme entre l’Espanya oficial, que conforma el marc mental fins i tot dels electors, i la Espanya real.
El govern espanyol no té cap marge per iniciar converses o negociacions. En primer lloc la seva pròpia legislació li ho impedeix, i com a hereu del règim franquista, és del tot incapaç de desfer-se del seu llegat. D’altra banda, l’electorat espanyol no permetria de cap de les maneres cap desplaçament del seu marc mental simplista. Les forces polítiques que s’hi atrevissin anirien a parar, amb molta sort, al fons de la sèquia, i no en sortirien mai més. I si tenim en compte que els actuals partits polítics no tenen altra funció que fer d’agència de col·locació de colles d’amiguets, ja està tot dit. Per això sóc de l’opinió que, tot i que sempre hem d’oferir la possibilitat de negociar, no cal que hi perdem ni mig segon. Les forces catalanes que insisteixen en la sortida negociada només volen allargar la situació per anar fent de gestoria mentre puguin.
Que les manifestacions de la Diada hagin estat tan concorregudes al cap de cinc anys d’iniciar-se, tot i els nuls resultats aconseguits fins ara, demostren que la immobilitat dels espanyols no els servirà de res, però també que la població va molts passos per davant dels polítics aquí a Catalunya, i té una visió molt més realista que els polítics. Encara que els partits polítics actuïn com a agències de col·locació, el seu èxit depèn del mercat electoral. I en aquest sentit és fàcil de veure que en les últimes eleccions cada vegada ha estat més penalitzada la indefinició i la falta d’actuació.
Sabem que l’estat espanyol en l’actualitat està en situació de fallida tècnica i que ha renunciat a la seva sobirania en favor del conjunt d’estats que li concedeixen préstecs i que dicten la seva política econòmica amb l’únic objectiu de garantir les seves inversions. Cada vegada ha anat creixent més el nombre d’estudis econòmics que demostren que davant qualsevol escenari de futur, cap no podria donar uns resultats tan negatius com l’actual dependència de l’estat espanyol. Sabem que l’estat espanyol es veurà forçat a negociar a causa de la seva fallida, i que això es produirà en un termini de temps molt més curt del que molts s’imaginen. Ells també ho saben. Però mai no s’asseuran a negociar si primer nosaltres no hem fet el pas de tirar pel dret.
A sobre les institucions espanyoles s’han encarregat de posar-se elles mateixes el dogal al coll amb l’obertura de processos judicials contra els representants de les institucions catalanes, i que tot just ara se n’adonen. Ja han començat les seves maniobres dilatòries per no haver de prendre cap decisió, però fins i tot en el cas de l’Estatut va acabar per haver-hi una sentència. També els polítics catalans s’han compromès en un calendari que si no respecten tindrà greus conseqüències per a les diferents forces polítiques implicades. El blat encara no és al sac i ben lligat, però es comença afer evident la llum al final del camí.
