Després de la Diada, a El Punt Avui es van publicar dos blocs de mini-entrevistes sobre les perspectives del moviment independentista català. El 13 de setembre amb articulistes i personalitats catalanes diverses, i el 22, amb periodistes estrangers. Que entre els catalans predominessin aclaparadorament les opinions positives podem considerar-ho tan normal com que aquestes fossin més aviat escasses entre els periodistes de fora. Per cert, vaig trobar bastant ingenu, per part del diari, esperar que periodistes de Veneçuela o de Bolívia, p.e., tinguessin cap opinió formada sobre una Catalunya molt distant, tant geogràfiament com dels problemes concrets d’aquells països. Però aquest és un altre problema: creure’ns de vegades que tothom ens està mirant. No és així, encara que potser hi arribarem prou aviat.
Aquí voldria comentar només les paraules d’alguns catalans incréduls i d’alguns estrangers ignorants. No, és clar, en el sentit que siguin analfabets. Un analfabet no hauria arribat mai, per exemple, a ser “cap de política” d’un diari conegut a tot el món. Senzillament, però, en el sentit que ignoren (per excés de prejudicis o per manca d’interés) la realitat del nostre país, que pot veure fàcilment qui tingui ulls a la cara i els vulgui fer servir. Val a dir que la xifra d’ignorants d’aquesta mena és molt alta i n’hi ha entre els periodistes de tots els països. Anem però a aquests casos concrets. No diré noms. Diré els pecats però no els pecadors, que per altra banda tothom pot identificar a El Punt Avui.
El cap de política d’un gran diari francès diu, parlant de l’evolució del procés independentista catalá d’un any per l’altre: “El que arriba a França és escàs i tinc més informació d’amics que han passat per Catalunya que cap altra cosa”. Si considerem que una possible independència catalana tindria més d’una conseqüència important per l’estat francés, trobo deplorable que l’entrevistat, amb el seu càrrec, no es preocupi més de tenir informació de primera mà, que sigui digne del prestigi del seu diari. I després en diu una que ens dóna el grau llastimós d’informació sobre Espanya de molta gent que per la seva feina n’hauria de saber molt més: “Sóc molt partidari de l’autonomisme espanyol, especialment des del punt de vista cultural, però crec que la unitat d’Espanya és quelcom sòlid políticament i culturalment, i posar-hi fi és un risc que cal mesurar… No convé una multipliació de països petits a Europa… La independència els afebliria”. Aquest senyor podria entrar demà mateix, sense cap dificultat, a les redaccions de qualsevol diari madrileny, però del problema nostre no en sap ni un borrall.
Un altre dels que titllo d’ignorants, és el responsable de la secció d’internacional d’un setmanari francés del que reconec que mai he sentit a parlar i del que desconec per tant quin nivell té. De què està convençut monsieur P.? Doncs de les següents “veritats”:
-“Amb la independéncia, Catalunya hi sortiria perdent… i per ella mateixa no estaria en condicions per fer front al mercat global i als imperialismes futurs”. Això no ho deuen saber ni a Dinamarca, ni a Finlàndia ni a Austria, sinó ja estarien tremolant.
-“Es difícilment explicable per al públic françès, perquè Espanya és un país de llibertats en què s’han fet molts esforços en favor de les grans regions i especialment en el cas de Catalunya. Sent una de les regions més riques i privilegiades ens costa d’entendre la voluntat independentista i el sentiment de greuge”. Si tota la informació internacional de la revista és tan galdosa com aquestes paraules del que la porta, no em sap gens de greu de no conèixer aquesta publicació.
I saltant-me altres perles semblants de Mr. P. per no fer-ho massa llarg, citaré només la declaració final, però aquesta, per fruir-la degudament, l’he de fer íntegra: “La intangibilitat de les fronteres és un principi a respectar a tot el món. I Catalunya també ho ha de respectar de manera que la separació exigeix una sortida pactada. No estem en guerra, no s’ha enfonsat l’estat, no és un règim de tirania, i Europa només acceptaria Catalunya com a nou estat si és pactat, qualsevol altra opció seria obrir una caixa dels trons que ningú no desitja”. I això és el que li deu fer por: la caixa dels trons, en la mesura més gran o més petita que pogués afectar a França. Mr. P. sembla estar en la mateixa línia dels senyors, González, Guerra, Bono, Aznar & CIa, i serà dels que es quedaran amb un pam de nas quan vegin fins a quin punt l’han errada.
Parlem ara d’un director de dues revistes de geopolítica i, segons el P-A., un dels analistes de política internacional més reconeguts a Itàlia. Això, però, no el priva de ficar-se de peus a la galleda, fins al genoll, i és que, com tants experts, és deu fer un tip de llegir el que diuen altres experts de la resta del món i que es miren amb menyspreu allò que no encaixa amb la seva manera de pensar. Segons ell:
-“El secessionisme no té una canalització política forta, com a conseqüència de les darreres eleccions que van afeblir Artur Mas. Falta el líder d’una operació de secessió”. Ostres! No sols no en falta un, sinó que en tenim dos, en Mas i en Junqueras, No són tan “espectaculars” com en Berlusconi, ni tan “caudillos” com un Le Pen o un Fidel Castro. Ho són molt a la catalana i sense grans escarafalls. Però són els líders que ens calen en aquest moment i els més fiables.
-“La cadena humana de la Diada certifica que hi ha una base independentista, però sense una traducció política”. Si algú ho entén, tenint en compte com són les majories al parlament català, agrairia que m’ho expliqués.
-A la pregunta de si les reivindicacions catalanes tenen futur diu que en tindran “…en el moment que hi hagi actors polítics que vulguin comprometre’s fins al fons i que tinguin capacitat per negociar amb Madrid una solució pacífica. Que pot ser la d’una autonomia més forta o la d’una veritable independència. Però això significaria la fi d’Espanya. Perquè no crec que Espanya pugui existir sense Catalunya”. Més errors en menys paraules són difílcils de fer i no cal explicar-los gaire. Aquests actors polítics els tenim. Els que no volen negociar res són a Madrid. I Espanya sense Catalunya pot existir perfectament, però administrant els seus propis recursos logicament i no fent els disbarats econòmics que s’han acostumat a fer des de fa molt de temps.
Hom podria dir sospirant: que els déus ens guardin d’aquesta mena d’experts… Es diu molt sovint que cal fer molta feina de pedagogia de cara a fora, però massa sovint hom té la impressió que hi ha molta gent que no té cap interés a comprendre’ns. Som una nosa per al còmode statuquo i volen que ens quedem al nostre raconet, asseguts i ben calladets, mentre ells estenen pel món les seves savieses.
Pel que fa als catalans entrevistats, és almenys satisfactori que els inevitables remugaires siguin tan pocs. A aquests no se’ls pot acusar pas d’ignorants, però sí d’incréduls; d’obstinar-se a voler veure la mitja ampolla buida (o buida del tot); de creure que tots els altres som uns il·lusos i que ho veiem tot massa de color de rosa. Aquí tampoc vull citar noms. No es tracta de posar a la picota gent de bona fe, sinó de criticar les seves manifestacions.
Un d’ells, sota el títol “I ara, res”, diu que després de participar a la Via Catalana està més convençut que mai que no hi haurà independència en data pròxima. Que, igual que amb l’Estatut, ens pensem que és una reivindicació folklòrica i que “fins que no entenguem que és una qüestió política i jurídica totes les accions de carrer o de carretera… només serviran per justificar la poca consistència, en conjunt, del compromís nacional diari”. El que vol dir es comprèn perfectament. Però s’equivoca, i com! El compromís nacional de la majoria es veurà clarament a la consulta o a les eleccions plebiscitàries. Fins llavors la gent fa el que pot per demostrar cap a on van els seus desigs. I ho està fent de manera ben clara, amb un engatjament, una fe, i una habilitat que desmenteixen a bastament el pessimisme de l’opinant i de tots els que tanquen els ulls i pensen com ell.
Un altre, sota el títol “Tot bloquejat”, creu que quan Madrid impugni la consulta tot quedará bloquejat, que “en Mas no convocarà eleccions per por de perdre-les i que a ERC no li serviria res de guanyar-les sense una majoria suficient”. Per què aquest desánim i aquesta visió tan estreta de les perspectives futures? Miri, amic: hom pot veure el panorama de manera diferent: que CDC (potser no ja com a CiU) i ERC, costat per costat, faran el que calgui (consulta, eleccions, DUI) sense mirar de fer els uns la traveta als altres, perquè no és el caràcter ni d’en Mas, ni d’en Junqueras, ni de la gent que els segueix fidelment, ni res que encaixi amb la seva visió de país.
I el darrer que vull comentar, sota el títol “Estratègia”, ignora completament els ensenyaments derivats, per exemple, de la independència de Kossova, i afirma que una independència declarada unilateralment no seria reconeguda ni per la UE ni per cap estat decisiu, i demana que “les energies mobilitzades es reconverteixin en estratégia per assolir més autogovern, més finançament, més respecte per la nostra llengua”. Per quant de temps encara? Cent anys més? Dos-cents? I en curiosa connivència involuntària amb el periodista italià citat més amunt, diu també en una frase igualment curiosa: “No veig els actuals dirigents capaços de conduir la reconversió i d’impular una nova renaixença de la nació catalana”. Llamps i trons i pedregades! Si només tinguéssim com a dirigents un senyor Duran i un senyor Navarro, ho firmaria de seguida. Però, per sort, en tenim uns altres que en són perfectament capaços i que ho estan demostrant, diguin tot el que diguin totes les Cassandres de torn, tots els ignorants i tots els incréduls, acarnissant-se sovint amb el nostre president, engegant-les sense engaltar, i quedant-se tan amples.
El gravat que he triat per a acompanyar aquest text, és del gran i popularíssim humorista, escriptor i pintor alemany Wilhelm Busch (1832-1908). En Busch es feia, elegantment, molts tips de riure amb els mestretites i setciències que es creuen ser sl summum de la saviesa humana, i que no són altra cosa que gent curta de vista que es creu que són els altres els que no hi veuen més enllà del nas. Ai, si en Busch pogués llegir avui tots els despropòsits dels melicarronsats del nostre temps! Com gaudiria posant-los en evidéncia amb els seus dibuixos i els seus genials rodolins!
