Arribant al fons del sac ara ens surt la Unió Europea des del seu cel de les oques aconsellant-nos diàleg democràtic. Dit com ho diria un fabricant de Terrassa aquesta bona gent no coneixen el “panyo”.
No cal saber massa historia per adonar-se que Castella mai no ha estat una democràcia. La democràcia sap que, si bé hi ha unes veritats que no canvien, la política de cada dia canvia d’avui a l’endemà. Per dir-ho en termes de la pilota el polític ha de tenir cintura.
En els més vells temps el rei de les Castelles es va anar cruspint trossos de les velles Espanyes quedant-se-les ajovades als seus valors absoluts. Un d’ells era el rei. Vet ací un exemple. A “El mejor alcalde el rey” de Lope de Vega sa Majestat Alfonso se’n va a fer justícia a Galícia on don Tello un “villano fementido” abusa d’una gallegueta de bon veure. Encara que no ho entenguem aquest rei era una veritat absoluta.
Amb una veritat absoluta que ells la van aigualir foren conquerides i governades les Amèriques amb ben poca democràcia.
I ves que se me n’ha acudit una.
El Franco va governar aquests països durant tants d’anys en nom d’una veritat absoluta que ell mateix marfonia, fins que vingué la democràcia i la “transición” que feu del “café para todos “ una veritat absoluta en nom d’una Constitució que la volen més absoluta que la Llei de Moisès.
I no faig el plaga . El Suárez i el Felipe, l’Aznar i el Zapatero, el Rajoy i qui vingui són descendents directes d’aquells corregidores i virreyes de les ja dites Amèriques fent veritat absoluta una constitució que és un nyap
No cal vantar-nos, però aquest país nostre ha estat sempre democràtic. Segons un anglès, que hi entén molt, la Confederació Catalano-Aragonesa és l’exemple de la més bella democràcia de tots els temps medievals. Només cal subratllar que Mallorca i València foren alliberades de moros, però no foren ajovades pels conqueridors, esdevingueren regnes independents.
Agafant-les per la comèdia de Lope de Vega, en el cas de don Tello no calia rei, a l’Aragó bastava el Justícia Mayor. A Catalunya, València i Mallorca hi havia algú amb els mateixos drets que el susdit Justicia Mayor.
Ai Déu meu, no tot foren flors i violes. El nostre Comtat de Barcelona ,sobirà i independent, en va sortir escaldat de picabaralles. Al Compromís de Casp vam perdre bous i esquelles perquè un frare sant i geniüt volia papa un carallot que va morir fent de papa sense ser-ho a Peníscola. I després vinga continua nyerros i cadells, la biga i la busca a Barcelona, més tard austracistes i botiflers partidaris del Met de Ribas i partidaris del senyor Esteve, garrotades i malediccions a tort i a dret. No som un exemple de democràcia, potser perquè en aquestes ja no érem sobirans i ens tenien agafats pel coll i a fer bondat.
M’he allargat perquè sense història només tenim les històries quotidianes d’uns quants ximplets inventades per uns quants ximplets. Em temo que era un d’aquest veral el que va dir per primera vegada allò de parlant la gent s’entén. En els llargs anys de la meva vida no he vist mai que això sigui veritat, la gent només s’entén cantant quan hi ha un goig comú que els surt del bocatge.
Homes de tanta vàlua com en Cambó, en Macià i un geni polític com en Pujol s’han arribat a trencar l’espinada per fer-se entendre i no se n’han sortit.
I vinga germanets a dialogar quan ens han tancat totes les portes i només ens deixen una sortida. A dialogar amb una gent que fan pinya, una pinya de debò com a
“ Fuenteovejuna, todos a una”. Mentre a la nostra banda n’hi ha més d’un que em sembla més fidel a les carallotades del seu partit que a la realitat d’aquesta terra.
Maleït sigui qui posi foc entre nosaltres.
