Joan Pau II, digué a la Unesco: “Si en el nom del futur de la cultura, s’ha de proclamar que l’home té dret a ser més i si per la mateixa raó, s’ha d’exigir una sana primacia de la família en el conjunt de l’acció educativa de l’home per a una veritable humanitat, cal també situar en la mateixa línia el dret de la nació; cal col·locar-lo alhora en la base de la cultura i de l’educació”…”La nació és en efecte la gran comunitat dels homes que resten units per lligams diversos, però sobretot, i precisament, per la cultura. La nació existeix per la cultura i per a la cultura i així ella és la gran educadora dels homes a fi que ‘puguin ser més’ en la comunitat”…”És també en aquesta comunitat, en funció de la qual tota família educa, que la família inicia la seva tasca d’educació, començant pel que és més senzill: la llengua. I així possibilita que l’home, infant encara, aprengui a parlar per tal d’esdevenir membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació”…”El que dic aquí -respecte al dret de la nació, al fonament de la seva cultura i del seu esdevenidor- no és doncs el ressò de cap nacionalisme, sinó que és tracta d’un element estable de l’experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home. Hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació”.
Si, aquí i ara, s’ha entrat en una dinàmica política altament complexa -que potser no sabríem com definir exactament- i amb moltes possibilitats de trobar-se amb uns resultats bastant incerts, caldrà, sens dubte analitzar tots aquells trets culturals, jurídics i històrics per encertar el futur, vivint-ho tot democràticament i sense entrar en cap situació perillosa o violenta per al bé i la convivència de tots.
En aquest possible nou escenari es demana, per descomptat, a l’Església un paper pacífic i universalista, per tal de defensar i promoure, a dins i a fora de Catalunya, el respecte en tot moment dels principis ètics fonamentals expressats pel magisteri papal i pel pensament social de l’Església: la democràcia, el diàleg i la voluntat d’unir esforços, sense ser causa o concausa de possibles conflictes; el seu deure és el d’afavorir sempre tant el bé comú, la justícia social, la prudència política, els drets humans essencials, l’atenció o cura de les persones més vulnerables, el respecte de les minories com també l’obligació de rebutjar tota actitud adreçada a atiar la divisió social, perquè es mantinguin les relacions fraternes de bona convivència i estreta col·laboració amb la resta del pobles veïns.
L’Església -deixant lliure l’opció personal a cada cristià- ha de ser absolutament ‘neutral’ (essent ella “universal” i mare de tots, no pot esdevenir una “església nacional” tancada en si mateixa) pel que fa a les totes les legítimes opcions partidistes o ciutadanes en aquesta mena de debats. Solament així podrà mantenir la seva autoritat moral, la seva missió apostòlica, predicant alhora la seva doctrina social, i mantenint la capacitat de contribuir i ajudar a la resolució dels conflictes que es puguin produir. Ella serà sempre un espai de trobada i diàleg, oberta a tothom, tot i que, com a tot arreu, s’hagi d’encarnar plenament en el poble que guia.
