Dijous, 29
Malament rai si dues llengües es tornen intercanviables. Malament rai. Si tal cosa arriba, és segur que una de les dues té dictada una propera i segura sentència de mort. La més petita i desprotegida, és clar, la que no compta amb el suport de cap Estat. Cada llengua té la seva música, la seva cantarella, cada llengua suposa una determianada percepció del món i de les coses. No és mai indistint usar-ne una o l’altra. No és veritat que l’important sigui entendre’s i això de la globalització és una merda. Hi ha ara seriosos intents, que passen desapercebuts i ningú no en parla, de transmetre la idea que català i castellà són intercanviables, fal·laç maniobra per anar diluint de manera imperceptible l’una (la petita i desprotegida) en l’altra (la poderosa amb un Estat al darrere). És imperceptible i no se’n parla gens. Però em sembla que convé saber que ja no és possible que un futur professor de català pugui ser-ho només de català. Ha de ser-ho també de castellà. Així ho indica l’existència d’aquest màster en ensenyament secundari (ara tot són màsters, per cert) en què els aspirants a obtenir-lo han d’assistir necessàriament i obligatòria a les sessions de les matèries de totes dues llengües. Filologia catalana i castellana (o hispànica) diluïdes en un tronc comú. Això va així, ara. I això explica que el que se’n diu català estàndard aparegui cada cop més diluït i intercanviable amb el castellà, sense a penes cap diferència d’entonació ni de cantarella. Ni en l’oral ni en l’escrit. És evident qui hi surt perdent. Malament rai. Tenim molt mala peça al teler de la llengua. Recordo el número 15 d’Els Marges. Fa molt de temps, ja. ¿Una nació sense Estat? ¿Una llengua sense Estat? ¿Un Estat sense llengua?
Divendres, 30
Podem avui accedir a un nombre gairebé infinit de dades de tota mena. Molt bé. ¿I què? Cap valor, cap importància. Tan sols el de la immediatesa. Twitter, cel·lulars, imatges de televisió. Tot fràgil, tot efímer, tot escadusser. Ja no hi ha temps ni ganes d’aprofundir en res. Tot superfície, o gairebé. Cuartango parla avui de la importància dels matisos. Informació no és coneixement. Afirma, brillant, que el coneixement és la capacitat de percebre els matisos, única manera de distingir la vulgaritat de la genialitat, o de distingir El Codi da Vinci de Crim i Càstig, suposant que quedi encara algú que s’hi interessi. Llenguatge, paraules, matisos. El saber i la paciència. Impossible, sense aquest bagatge, d’entendre res. Impossible, fins i tot, la capacitat d’arribar a plantejar-se el perquè de tot plegat.
Diumenge, 1
Històries aparentment insignificants, però en el fons extraordinàries. El seu autor, un dels grans narradors nord-americans dels anys 20, Sherwood Anderson (1876-1941). El llibre on hi ha aquestes històries que protagonitzen personatges sense rellevància aparent és Winesburg, Ohio i és una meravella editada pel Cercle de Viena, amb traducció impecable de Francesc Parcerisas. Un escriptor vell mata les hores, des del llit, contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació al carrer principal de Winesburg. I sembla que no hi hagi de passar gran cosa atès que Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’oest americà. Però hi ha la gent, és clar. Als pobles, per petits que siguin, sempre hi ha la gent que hi viu, i a Winesburg hi ha sobretot grangers i botiguers, i, a més, uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià. I la mestra, la mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el son. I hi ha la gent que beu i tot allò que arriba a confessar sota els efectes de l’alcohol, i els rumors, i allò que ningú no diu però que l’escriptor vell, des del seu llit, sap perfectament descobrir a través de qualsevol gest imperceptible. Epicentre de vides on tots aquests personatges han intentat, i intenten, amagar tota la veritat. Winesburg, Ohio. Plaer de llegir aquest llibre. Anderson, el mestre de la generació perduda, potser fins i tot més que Cheever o Ford, per exemple, o que Carver, morí a Panamà el 1941 en empassar-se l’escuradents que sostenia l’oliva del martini que prenia. Es disposava a emprendre un viatge a l’Amèrica del Sud.
Dimarts, 3
*Pel (sic) matí hem de dir Desperta, Catalunya. I a mi, això, em sembla del tot equivocat. Per defectes de forma. I, sobretot, si qui sento que així s’expressa és la nova directora d’Els Matins de Catalunya Ràdio, senyora Terribas. Pel matí, per la tarda, per la nit, quin horror i quin mal d’oïda. Ho sento, però això no és català, no ho ha estat mai i és tan sols un calc perquè ni a traducció no arriba. És el que tantes vegades diem alguns en relació als models de llengua que presenten els mitjans oficials. I és que la segona part de l’eslògan tampoc no em sembla bona. Perquè, si es tracta d’una exhortació, d’un imperatiu, o àdhuc d’un consell, el més genuí i el més nostre hauria estat usar la forma pronominalitzada del verb i dir: Desperta’t, Catalunya. Desperta’t, Terribas. Desperts, desvetllats. I no només als matins (o dematins, que és com sempre ho hem dit a casa).
