Quan l’enveja no es reconeix i s’amaga, sovint es transforma en ressentiment. El ressentiment és profundament destructiu. No és odi cap a l’altre, però si es donen les condicions adequades pot derivar en actituds que busquen minar o desacreditar l’altre a través de la difamació.
L’enveja pot estar callada, fins i tot dissimulada durant anys, perquè els motius d’enveja no són ni objectius ni racionals –Com és mesura la popularitat i el reconeixement que tenen els altres i que l’envejós desitja? –.
El ressentiment és una emoció complexa. És un còctel de ràbia i de tristesa dins d’un ego alt i una autoestima baixa deixat reposar durant un cert temps. Ràbia perquè es desitja el que té l’altra persona i tristesa de saber que mai no serà com ella.
Recordo quan un home que havia estat difamat per un envejós fins a aconseguir fer-lo fora del grup em va dir: “No entenc perquè una persona amb qui havia tingut un tracte la mar de normal va començar una campanya de desprestigi social contra mi. Algú amb qui sempre havia tingut una relació cordial de sobte parlava malament de mi, feia comentaris estranys …, i em pregunto: “Però què li he fet jo?”
Ell no havia fet res. Senzillament, l’envejós li havia trobat una vulnerabilitat i s’havien donat les condicions perquè el poguessin difamar. No podia suportar el reconeixement que ell rebia dels companys i va voler destruir-lo per sentir-se menys petit.
Eva Piquer, en el seu darrer llibre, Difamació, explica així el procés que va patir en primera persona: “…abans de destruir algú socialment, primer cal negar-li la humanitat que té, sovint a través d’una campanya de desinformació o menyspreu públic. Si et carregues la reputació d’una persona, anihiles la seva capacitat d’existir com a subjecte dins de l’espai legal. En el moment en què deixem de tenir veu en l’àmbit públic deixem de ser humans”.
