Fa anys que faig aquest ofici, i encara avui em costa d’acceptar la inquietud que em genera aquell moment en què, no han passat ni dos minuts d’haver començat la teràpia, i algú ja em pregunta: “I això… com ho faig?”
No és pas perquè siguin persones poc capaces —ben al contrari: solen ser intel·ligents, resolutives—sinó perquè costa transmetre que reduir l’ansietat no és una qüestió de quatre tècniques ni de quatre tips –Tot i que les xarxes socials i fins i tot algun psicòleg amb ganes de fer-se publicitat ens vulguin fer veure que sí–. L’ansietat sovint està lligada a la manera com interpretem el món i, el més delicat de tot, és que sovint ni tan sols som capaços d’adonar-nos de com el veiem, aquest món.
Les persones ansioses tenen pressa per resoldre el seu problema —és normal! Quan no estem bé, tots volem estar bé—, però sovint no s’adonen que potser tenen ansietat precisament perquè ho volen resoldre tot massa ràpid. El cervell busca solucions i les vol “ara mateix”, però no les troba. I com que no les troba, en busca més, i continua buscant-ne, tot i saber que no les trobarà el pensament entrarà en una espiral inútil i dolorosa. I si no hi ha solució, el pensament fa un salt al pitjor que pot passar. A sobre, l’ansietat no tolera la incertesa, i així l’única manera de “resoldre-la” és imaginar-se directament el pitjor escenari possible.
Podríem pensar que, quan una persona ansiosa descobreix com “funciona” la seva ansietat, intentarà observar els seus pensaments des d’un altre angle. Que es donarà temps per reflexionar i adonar-se que, massa sovint, les dificultats de la vida no són problemes de matemàtiques: no en coneixem totes les variables ni podem resoldre-les amb exactitud. I que, per tant, mai no podrem estar completament segurs que no tindrem cap accident, que no ens posarem malalts, que no ens quedarem sense feina, que la nostra parella mai no marxarà amb algú altre, que els amics no ens criticaran d’amagat… Ni tampoc ningú no pot garantir que la simptomatologia desagradable de l’ansietat desapareixerà del tot.
I quan ningú no els pot assegurar que la simptomatologia ansiosa desapareixerà del tot, tornen a la casella de sortida. Busquen un altre lloc on algú els digui, ben de pressa, què han de fer. I, malauradament, sempre hi ha qui ven qualsevol cosa si la presenta com a “fàcil i ràpida”. “Parlaràs anglès com un nadiu en tres mesos, perquè els mètodes tradicionals no serveixen”, “Perdràs 20 quilos en un mes sense passar gana” i, ara, també teràpies psicològiques exprés.
Ningú no parlarà anglès com un nadiu en tres mesos ni s’aprimarà 20 quilos en un mes. El cervell necessita temps per integrar aprenentatges i canviar estructures mentals, i això no passa en dos dies. Així i tot, hi ha persones que compraran un mètode d’anglès, després un altre i un altre més; el mateix amb les dietes i el mateix amb les teràpies. Aniran encadenant mètodes, i cap no els funcionarà.
De vegades la vida ens fa marranades que generen ansietat; és una reacció normal a segons quines situacions. Però les persones ansioses voldrien trobar la fórmula per evitar aquestes marranades i, com que no n’existeix cap que garanteixi al 100% que no passaran, continuen buscant i buscant… i l’ansietat no marxa.
I si arribat aquest punt encara et preguntes “Sí, però què he de fer?” Doncs entendre que l’ansietat no ve del que passa, sinó de la interpretació que en fem. La idea és clara, sí; integrar-la ja no tant. Cal temps —només una mica— i pràctica. I practicar vol dir equivocar-se: abans no ho integrem del tot, ens enganxarem a velles maneres de pensar, tornarem a començar i ens frustrarem. És normal. Forma part del procés. És així com el cervell aprèn.
