Aquell dijous va començar amb una posta de sol estranya,el sol rogent feia pensar en la sang de l’anyell Pasqual, que la gent sacrificaria en el sopar solemne carregat de psalms i glops a les copes.
Em sentia apesarada, els mots d’Isaïes em brunzien a l’ànima amb un soroll tan estrany que no tenia res de música.
La meva ànima està trista fins a la mort.
Un dels deixebles va passar per casa dient que el meu Noi havia arribat a Jerusalem i preparava el sopar de la gran festa amb els dotze deixebles.
En vaig saber la feta bastant més tard, però, sense saber-ho la vaig viure aquell dijous.
El meu Noi va complir amb tots els rituals, era l’Anyell de Déu oferint a son Pare una bestiola que volia ser un sacrifici de sang.
Començant per rentar els peus als deixebles, ho va complir a la lletra i em va portar un record amable que va tornar més suau aquell moment,el record del meu Josep entrepussant amb els psalms i amb les cerimònies, però ho feia com podia i se’n sortia prou bé. Em va venir de llampec. Tant de bo el tingués al costat, no hi era, però m’era proper com em són propers els àngels tan a les bones com a les males hores.
El record del meu Josep em va dur a recordar com havia acabat aquell sopar. Fou un homenatge a la taula de cada dia en els anys de Natzaret, un mossec de pa i un glop de vi.
Sabia que en l’esdevenidor potser aquella festa menuda esdevindria una festassa solemníssima amb l’altar de marbre i daurats llampants. Fos com fos, era un sacrifici menut del Cos i de la Sang del meu Noi que mai no va renegar d’un poble de mala mort com Natzaret.
Els records em passaven per l’ànima duent-me a aquell capvespre de mals averanys.
La Maria i les dones em feien companyia en la llarga solitud dels dolors amb l’esperança que porta cada dolor.
I em deuria endormiscar.
