“No en som prous”, o com no saber dir que no hem estat prou valents per tirar endavant allò que havíem promès.
Estàvem preparats -i ho estem- per a la independència, però potser no per al combat per guanyar-la.
Per alguns, la independència eren gestos del tipus abaixar la bandera espanyola, posar cartells a les carreteres, senyalització i retolació. Vaja, aquests petits gestos escènics i que, val a dir, a vegades són imprescindibles i que no es van fer, amb les conseqüents mofes dels suposats guanyadors, dient que “ni heu pogut baixar la bandera”.
Per a altres, el més important són els Mossos i l’economia. Pel que fa a la segona, tot i no tenir res preparat, és la menys preocupant, perquè malgrat tot, s’ha demostrat que l’economia no segueix els camins que segueix la política i, un cop girada la truita, el que menys voldrien les economies mundials és un altre tomb, així que l’economia seguirà, com ho ha fet sempre. Altra cosa és la seguretat als carrers i el control del territori. No em fan por ni l’exèrcit, ni la guàrdia civil, que finalment van uniformats i poden fer el que poden fer; el perill són els escamots paramilitars feixistes que podrien campar amb impunitat, i aquí el control dels Mossos per part del Govern seria determinant. El Govern que proclami la independència ha de tenir el control total dels Mossos.
Per altra banda, caure en el desig de ser milers als ports, a les fronteres etc. per part de civils durant dies em sembla realment poc practicable i d’una dificultat econòmica, de coordinació, d’intendència, de comunicació i de lideratge, que necessitaria molt temps i diners per preparar-la (i no ser descoberta, és clar).
La història és plena de petites històries personals, unes heroiques, d’altres vergonyants, unes fetes de casualitats, d’altres d’afinitats i fins i tot d’amor, que fan que entrar-hi sigui tan llaminer, alhora que per altra banda deixen de tenir interès quan el que s’analitza és el bé comú. No és moment de repartir mèrits ni medalles, ni flagel·lar a ningú, ni dels presoners ni dels exiliats: tothom té llums i ombres i ara el que ens cal és redreçar-nos i posar-nos dempeus davant de l’Estat espanyol i dir que no, que no ens hem rendit, que seguim aquí i que aquest cop estem disposats a plantar-nos indefinidament, que ja els coneixem i que tenim la moral, si és possible, més alta encara, perquè ja no podem perdre.
“No hi ha prou presons per tanta dignitat”, però la realitat és que l’Estat n’ha tingut prou amb una dotzena de presos i uns quants exiliats per fer-nos perdre el nord. I l’Estat sabia perfectament què feia, com ho feia i quan. Escapçant els líders han provocat la dispersió i el desconcert a les files independentistes. De manual, vaja. I ens hem passat els dies i els mesos somicant.
Durant anys, la campanya de les associacions i del teixit independentista no militant de partits ha estat la d’explicar els beneficis i la necessitat de disposar d’un estat independent per als ciutadans de Catalunya. En això ens hi vàrem deixar la pell, hores i diners, creant estratègies impossibles i fins anant a conèixer i buscar el darrer lloc i darrer espai on no se n’hagués parlat. I, finalment, ocupant el lloc que els partits no volien o no gosaven, portar-los fins a les portes de la història.
A l’inici d’aquesta història, esperava que els qui defensen una Catalunya dins la monarquia espanyola es presentarien al partit, i que tard o d’hora hi hauria el famós debat, obert, contrastat, públic, real i social sobre els beneficis o no de la independència i els costos de quedar-se a la monarquia espanyola. Però no. No s’hi van presentar, ni ho faran mai.
Tampoc els mal anomenats equidistants s’han presentat al debat. Per por? Per mirar de no caure en contradiccions? Per mirades curtes de caire electoral? En un 90% de casos, l’equidistant vota no a la independència de Catalunya, però vol amagar que vota sí a l’Espanya Monàrquica, centralitzadora i castellana de sempre, i els seus motius deuen tenir -econòmics, és clar.
Si a l’altre costat només hi ha el “yo soy español, español, español”, el debat es fa tan difícil com inútil, i contra això, només els fets consumats: independència pràctica i real, ciutadania, estabilitat econòmica, normalitat i pau social (policia nacional catalana) i uns quants anys de governs unitaris pro independència. Amb dues legislatures n’hi hauria d’haver prou, i ja no hi hauria marxa enrere. Però cal un pla, i uns terminis, que passen per no posar en el centre de l’estratègia els presoners que ha fet l’Estat espanyol, ni els que probablement farà.
El gran avanç d’aquesta generació ha estat que ja coneixem el preu que haurem de pagar per la independència, i no és el que ens volien dir. No és econòmic, ni social, ni cultural. El preu és enfrontar-nos a la repressió i a la violència, i ho haurem de fer, dempeus, pacíficament i de manera constant, cada dia a cada hora i a cada segon, o no serem capaços de portar-la a terme.
Ningú dubta que tornarem. No sabem en quina forma ni de quina manera ni quan, si serà en forma de nou referèndum o d’eleccions o en forma d’aturada social. El que sí que demanaria és que tinguéssim clares les respostes. Perquè s’hi tornaran, ara ja ho sabeu.
Dins la boira, a les trinxeres, l’ombra del teu company pot semblar l’enemic.
